Sloane Stephens, molt més que un retorn triomfal

Hi ha una brillantor especial en els ulls de Sloane Stephens i no es tracta només del reflex de la platejada copa que la jove tennista de 24 anys va alçar dissabte després de conquistar davant la seva compatriota i amiga Madison Keys l’Open dels Estats Units, o de les pampallugues que li va provocar tenir entre les mans un xec per valor de tres milions d’euros. Es tracta d’«alguna cosa diferent en la seva mirada», segons paraules de Chris Evert, potser l’expressió de l’optimisme, de la consumació de les expectatives, de l’esforç recompensat, del més semblant a una resurrecció gloriosa.

Una lesió al peu esquerre l’any passat va allunyar de les pistes Stephens, una de les grans esperances de la nova generació del tennis nord-americà femení, la promesa que va despuntar a l’Open d’Austràlia del 2013, quan va arribar als 19 anys a les semifinals, batent la reina mare de l’esport, Serena Williams. La cirurgia al gener i la dura rehabilitació li van fer acumular 11 mesos sense jugar i quan va tornar a la competició ocupava el lloc 957 del rànquing mundial.

Guanyar una amiga

El retorn, tot i això, estava marcat per la determinació. I encara que Stephens va caure en les primeres rondes de Wimbledon i de Washington, va jugar les semifinals a les pistes de Cincinnati i de Toronto i va arribar a Flushing Meadows desplegant el seu nou i reforçat joc, en què ara no es recolza tant com abans en el seu talent defensiu, sinó que hi ha incorporat més l’atac.

Aquestes armes li van servir per anar avançant, per batre Venus Williams en una de les dues semifinals «all-American» d’aquest Open. I es van desplegar impol·lutes en la final, en què es va imposar amb contundència, en només 61 minuts per 6-3 i 6-0, a Madison Keys, la seva bona amiga des de la infància, amb qui ha compartit equip a la Fed Cup i els Jocs Olímpics, que també debutava en la final d’un gran i que ha sigut companya de Stephens no tan sols en el panteó de les esperances del tennis nord-americà sinó també en el de les penúries de les lesions.

La bona relació va quedar més que clara quan l’última bola de Keys es va quedar a la xarxa. Stephens va moderar la celebració del títol que fa només uns mesos hauria considerat «impossible» fins que es va acostar a Keys i es va fondre en una abraçada amb ella, xiuxiuejant-li a l’orella paraules de consol.

Abraçada amb la mare

Només després va tornar a la pista, va alçar els braços i va pujar a la llotja a abraçar-se amb la seva mare, l’exnedadora universitària Sybil Smith, i amb el seu entrenador, Kamau Murray. Mentre esperaven la cerimònia de lliurament de premis, Stephens també va seure a la cadira al costat de Keys, com han acostumat a fer les germanes Williams, i va seguir arrencant somriures a la seva derrotada amiga. «Tant de bo haguéssim pogut empatar», li va dir.

Notícies relacionades

Obert dels EUA: Coco Gauff es fa gran a Nova York

Medvédev es fa gegant i deixa Alcaraz sense final en l’Obert dels EUA

Stephens, que avui serà la número 17 del rànquing mundial, s’ha coronat just 60 anys després que Althea Gibson obrís l’Open dels EUA als triomfs de les tennistes negres.

Irradia una alegria contagiosa. I amb una naturalitat incontinguda era capaç de bromejar a la roda de premsa fins i tot amb els periodistes que l’havien qüestionat per no guanyar tornejos. «¿Has vist el xec que m’ha donat aquella senyora? Tu, si això no et fa voler jugar a tennis, no sé que deu ser», va respondre somrient. Sloane s’havia emportat tres milions d’euros pel seu triomf. Aquest any, després de la seva incorporació al circuit, n’havia guanyat 257.500.