OPEN DELS EUA

L'empenta del tennis femení nord-americà

Stephens i Keys disputen aquest dissabte la final després de les semifinals al 100% nord-americanes

L'empenta del tennis femení nord-americà

JEWEL SAMAD

3
Es llegeix en minuts
Idoya Noain
Idoya Noain

Periodista

ver +

Cal remuntar-se al 2002 i a Jennifer Capriati per trobar una campiona nord-americana de Grand Slam que no porti el cognom de Williams, però això canviarà avui (22.00 hores, Eurosport). Després d’unes semifinals all American, les joves Madison Keys i Sloane Stephens es disputen el títol a l’Open dels EUA. No només hi ha un relleu a punt per a Serena, propietària de 23 grans als seus 35 anys, la tennista nord-americana que ha dominat el circuit des del 1999 i a la qual han allunyat aquest any de les pistes l’embaràs i la recent maternitat. La nova generació vibra.

     

«Per al tennis nord-americà ja no hi ha interrogant, la prova és aquí, és un fet», deia dijous Stephens a la pista Arthur Ashe. Als seus 24 anys, la jove acabava d’impedir a una veterana com Venus Williams, 37 anys i set grans al darrere, arribar a la tercera gran final de l’any després de les d’Austràlia, que va perdre amb la seva germana, i la de Wimbledon, on vacaure davant Garbiñe Muguruza.

    

Era la mateixa idea que, un parell de dies abans, havia expressat Keys a la sala de premsa quan ja se sabia que la seva rival en semifinals seria la seva compatriota Coco Vandeweghe (l’única jugadora blanca de les semifinals i a la qual va aclaparar amb un 6-1 i 6-2 en poc més d’una hora de joc). «No puc dir quantes vegades m’he assegut en aquesta cadira i he hagut de sentir com n’és d’horrible el tennis als EUA. Dues semifinals i una final all American es posen tan bé...»

     

L’orgull de les barres i estrelles està exaltat, especialment al garantir-se un triomf nord-americà en el gran a casa. Permet en certa manera, a més, oblidar la sequera que sí que se sent agònica en el tennis masculí dels EUA. Andy Roddick v ser l’últim número 1 i l’últim campió de Grand Slam, el 2003 (quan va guanyar la final a Nova York davant Juan Carlos Ferrero).

PROMESES COMPLERTES

El duel també és especial en l’aspecte personal per a Keys i Stephens, molt bones amigues fora de les pistes, i unides tant per les grans expectatives que es van posar en elles quan eren només adolescents com en la seva capacitat per retornar amb aquesta força després de les lesions.

    

La més greu va ser la de Ste­phens, la tennista que el 2013, als 20 anys, va fer caure Serena de l’Open d’Austràlia per arribar a les semifinals, el seu millor resultat fins a aquest any. L’agost de l’any passat es va haver de retirar a causa d’una fractura al peu esquerre i quan va tornar fa cinc setmanes al circuit, gairebé un any després, ocupava el lloc 957 de la classificació mun­dial. 

    

«Al tornar no tenia totes les meves eines, no sabia si tot seguiria bé», ha explicat. «L’únic en què podia confiar era en la meva lluita i a assegurar-me que cada vegada que estava a la pista ho donava tot».

Notícies relacionades

    

La de Keys és una història similar. Després d’arribar a semifinals a Austràlia el 2015 mai va passar d’una quarta ronda en un gran. Una lesió al canell la va fer passar dues vegades pel quiròfan l’any passat i no va tornar a les pistes fins al març. Durant l’Open australià, de fet, les dues amigues van ser espectadores per televisió. Intercanviaven missatges de suport. Cap d’elles va pensar que avui estarien on estaran. Ara riuen. I el país està disposat a entregar-se. A una o a l’altra. O a totes dues.