Barcelona guarda a Glòries com un tresor 250 blocs de les extintes pedreres de Montjuïc

Montjuïc va ser la pedrera de la Barcino que va fundar August i va ser també el jaciment que va permetre posar arquitectònicament de peu Santa Maria del Mar, Santa Maria del Pi, el Palau de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, la Llotja i fins i tot una de les escassíssimes mostres del romànic de la ciutat, Sant Pau del Camp. Són tots edificis nobles, sí, però dels planters de Montjuïc es pot dir que gairebé que van alimentar desenes de generacions de barcelonins. Amb les seves roques s’escoltaven les rodes de molí amb què s’obtenia la farina després de la collita, de tal qualitat que aquelles eines s’exportaven a Mallorca, Múrcia i Gènova, per citar tres destinacions acreditades.

Barcelona es va resistir més enllà de l’imaginable a jubilar la seva muntanya de ponent. Amb la creació d’Eixample, Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner o Josep Puig i Cadafalch van desitjar que les seves obres gaudissin de la qualitat d’aquest còctel de quars, feldspat i sílice que es va quallar fa 15 milions d’anys al costat de la desembocadura del Llobregat, una combinació perfecta que garantia una resistència formidable a l’erosió i una durabilitat envejable. Aquests blocs del solar d’Independència (convé saber-ho si, per casualitat o expressament, es visiten) són cosins germans del Palau Güell, la Casa Batlló, algunes parts de la Sagrada Família i, per descomptat, la Casa Milà, a la qual molt adequadament se la coneix també com la Pedrera. A causa de l’entusiasme amb què Barcelona va abraçar el modernisme i, també, perquè la ciutat creixia a ulls vista, hi va arribar a haver fins a 30 planters actives simultàniament a Montjuïc. Es va modelar així la muntanya de tal manera que, sense preveure-ho, es va donar forma al que en el futur serien el Teatre Grec, la Foixarda, el Jardí Botànic, la piscina del Club Natació Montjuïc i una llarga llista de conegudíssims llocs d’aquesta gran zona verda de la ciutat.

Notícies relacionades

Una excepcional troballa del paviment fundacional de Barcino redibuixa el mapa de la Barcelona romana

Barcelona descobreix bales de canó i cases bombardejades durant el setge de 1714 sota un carrer del Born

La història particular d’aquests aproximadament 250 blocs atresorats ara per l’Ajuntament de Barcelona al costat de Glòries forma part d’aquesta biografia de la muntanya, ¡i de quina manera! Quan el 1868 es va aconseguir demolir per fi la infame fortalesa militar de la Ciutadella, el llavors anomenat Ministeri de la Guerra va exigir una compensació, la construcció d ’un parell de casernes militars a Barcelona i l’edificació de vivendes per als oficials i les seves famílies, al carrer de Wellington, per exemple. D’allà procedeixen les pedres ara rescatades. Entre 1880 i fins fa ben poc eren la base d’aquestes finques. Aquests blocs, si parlessin, podrien explicar com van veure sortir el 1936 els militars que es van alçar contra el govern de la Segona República i podrien recordar com la metralla de l’aviació italiana va danyar algunes d’aquestes peces durant els bombardejos de Barcelona.

La universitat, com hem dit, creixerà sobre els terrenys d’aquelles vivendes castrenses i, com a propietària que era, de sobte, d’aquest quart de miler de pedres de Montjuïc, va decidir donar-les a l’ajuntament. No és infreqüent que els responsables municipals de patrimoni rescatin restes dels planters de Montjuïc. De vegades són llambordes sota un asfalt en reparació o fins i tot làpides abandonades. L’insòlit és obtenir una partida d’aquesta mida i quantitat, una meravella a la qual, quan sigui necessari, es donarà una nova vida. Ja no s’aixequen murs amb la pedra de Montjuïc, però tallades amb mans professionals proporcionen paviments d’excel·lent qualitat en noves urbanitzacions de l’espai públic, probablement a Montjuïc, anem, una tornada a casa 150 anys després. I així la història continua escrivint-se.