El debut de Giró

Quan vaig veure Giró entrant al plató a sobre d’un cavall vaig pensar: "Bravo, tu; disfrutarem; aquí hi ha un programa, aquí hi ha xou, pressupost, i hi ha ganes de sorprendre i d’arriscar".

D’altra banda, quan veig un late show en el qual als dos minuts apareixen en una taula quatre tertulians comentant acudits mentre van passant uns vídeos... l’espai es converteix en un programa de ràdio amb imatges.

Tot i que no ens coneixem personalment, sempre he vist en Marc Giró un gran comunicador, però diré que les primeres vegades que el vaig contemplar en pantalla pensava que era un actor representant un personatge tremendament sobreactuat. I encara hi ha vegades que m’ho sembla.

Notícies relacionades

L’opinió d’un programa que no s’ha emès

‘La gran cita’, el ‘dating show’ de Dulceida en català a 3Cat: «És la meva llengua, la que parlo amb la meva família»

Fabricar entreteniment en aquest país no és fàcil. I m’explico. Jo no necessito o, més ben dit, no m’agrada que algú les idees del qual siguin similars a les meves em verifiqui aquesta coincidència amb tres acudits que sempre apunten al rival. ¿Que el monòleg així entra millor? Segur que sí, però els programes d’entreteniment que incorporen entrevistes s’han posicionat en unes barreres que estan dividides per les idees. Un s’asseu al sofà de casa i en funció de la cadena que està mirant ja coneixes el to del xou i cap on aniran tant els acudits com les bufetades, amb una autocrítica inexistent.

A mi m’agrada que els monòlegs siguin divertits i que els seus autors puguin improvisar el text sense demanar permís a ningú i que els entrevistats no siguin necessàriament de la mateixa corda ideològica que el presentador, perquè és llavors quan la capacitat de sorpresa baixa a mínims per la coincidència del missatge entre tots dos. I la frase estrella del programa acaba sent una ocurrència puntual del convidat.