L’empatia humana
El mico Punch i nosaltres
Observem una pobra criatura desemparada, sola, intentant pertànyer al grup. Es mou per l’espai acostant-se a altres que la ignoren, o l’aparten amb una empenta. S’arrup a un peluix com si fos un salvavides. Podria ser el pati d’una escola. Podria ser un nen al mig d’un camp de refugiats, sol i aferrat a un peluix descolorit, mentre al voltant tots es mouen de pressa d’un costat a l’altre sense reparar en ell. Però no és cap nen. És el Punch. El mico rebutjat per la mare i arrupit a un peluix que ha commogut mig món. S’hi aferra en una abraçada desesperada, de substitució. El vídeo s’ha compartit milions de vegades en un corrent d’empatia que molts voldrien poder generar.
Però m’he promès a mi mateixa no caure en la demagògia, així que intento pensar per què ens commou tant el Punch. Quan va néixer la meva filla i expressava la por que sentia en aquell moment sobre si sabria cuidar-la, em van parlar de l’efecte nadó, un mecanisme que activa immediatament l’instint de criança i la tendresa. La fragilitat i els moviments matussers dels nounats desperten una cosa primària en nosaltres. Un mico petit, sol i amb una joguina com a refugi compleix tots els requisits. És vulnerable i el seu dolor és comprensible en una escena breu. El cervell processa millor una imatge que un sistema. No cal entendre res més. La seva història no queda atrapada en unes enormes estructures d’interessos geopolítics, ideologia, història o economia que sobrepassen la nostra capacitat emocional.
També podríem pensar que l’onada de compassió pel Punch s’entén perquè el seu dol no ens interpel·la com a responsables. No és culpa nostra. Podem commoure’ns sense sentir-nos implicats. El dolor aliè, quan és humà, és també un mirall. Ens obliga a preguntar-nos què fem amb la nostra pròpia espècie. Amb el Punch, podem sentir-nos bons. Davant un nen sota les bombes, potser ens sentim impotents, i fins i tot dolorosament part del món que ho permet. També hi ha una dimensió d’esperança. Davant del mico, només hi ha una cosa a fer: rescatar-lo i cuidar-lo. És una història amb possible final reparador. En canvi, davant una guerra llunyana, la nostra acció individual sembla ínfima. Donar diners, compartir un enllaç... Potser ens aferrem al mico perquè encara creiem que podem salvar-lo. Mentre que en algun racó erosionat de la nostra ànima, potser hem deixat de creure que podem salvar-nos a nosaltres mateixos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Trump dona per mort Khamenei després de l’atac massiu a l’Iran
- Tensió global L’ofensiva sobre l’Iran desestabilitza tota la regió del golf Pèrsic
- Una potent campanya aèria contra un poderós exèrcit
- Teheran castiga posicions civils en països veïns
- Perfil Un líder suprem implacable amb la dissidència i acorralat