Esclaus digitals

De manera habitual ens passem una part del dia, poca o desmesurada, fixant la nostra vista en una pantalla. Si alcem la mirada mentre viatgem en un autobús, més de la meitat dels nostres acompanyants fixen la seva mirada en un telèfon mòbil. Mentre els gestors públics ens proposen parcs i zones verdes, molts prefereixen obviar-los per continuar atents a l’última broma d’un tiktoker.

No tinguin cap dubte que tot això passarà de moda. ¿D’aquí a quan? No en tinc ni idea, però les nostres maneres de comunicar canviaran tot i que sempre ens quedarà –espero – el tracte presencial amb les persones.

Recordo realitzar programes de ràdio a principis dels 80 en què ens espantava i alhora ens rèiem de la desaparició imminent d’una simple ració de pollastre amb patates. Ens deien: "L’any 2000 serà impossible. Prendrem només una pastilla de color verd que nutricionalment serà idèntica, tot i que l’estètica del plat serà més deslluïda". Bé. Han passat 46 anys d’aquells anuncis i continuem decidint com volem que sigui la salsa del pollastre.

També és cert que en els mateixos 80 ni ens imaginàvem que podíem conversar en directe amb un amic que es trobava en un carrer de Nova York mentre li vèiem la cara. I gratis.

Notícies relacionades

¿On veiem els gols?

Álvaro Morte: «Abans de fer d’Adolfo Suárez no era conscient de com de fràgil va ser la democràcia»

Però la digitalització ens està guanyant el dia a dia. Si entrem en un restaurant és preferible no deixar-se l’smartphone a l’oficina perquè la carta està en un codi QR. Si no el portes, oblida’t de menjar. A més, amb el mòbil paguem el menjar i, també amb el terminal, la zona blava on hem aparcat el nostre vehicle.

El nostre oci s’ha convertit en una cosa que es disfruta amb només una mà perquè l’altra sempre està ocupada subjectant el mòbil. Ja no sé si és comoditat o que possiblement cada vegada siguem menys amos del nostre temps lliure.