Una forma blava
"Quan camino em poso el burka, sento que desaparec. Ja no soc jo. Soc una forma blava que camina pel carrer". Són paraules de Latifa, l’autora de My Forbidden Face, un petit llibre on explora l’experiència sota la presó de roba que imposen els talibans. És una dona nascuda el 1980 que, quan va fer 16 anys, amb l’arribada dels talibans el 1996, va veure com la seva vida normal en una família de classe mitjana es trastocava del tot. De sobte, la visió reduïda a una reixa, la calor atrapada sota la roba, la dificultat per orientar-se.
Testimonis publicats per la Revolutionary Association of the Women of Afghanistan relataven escenes similars. "Si el vent aixeca la roba i es veu un turmell, poden pegar-nos". Les cartes explicaven algunes normes que havien de seguir, com portar sabates que no fessin soroll al caminar. El mandat era fer-se invisible.
L’agost del 2021, amb la tornada talibana, una professora universitària va escriure a The Guardian: "Ahir era professora. Avui m’han dit que em quedi a casa. He amagat els meus diplomes". I una estudiant explicava a la BBC que sentia com si el seu futur hagués sigut "esborrat en un dia". Por, espera i silenci. Ja som al 2026.
A cap d’aquests relats esgarrifosos el burca apareix com una idea abstracta. Aquestes dones ho descriuen com una experiència corporal i social. Defineix qui és visible i qui queda diluïda en ombra, en una forma blava.
Al nostre país, el debat sobre el vel integral o el nicab reapareix de manera intermitent, amb temors i reserves que impedeixen avançar en una qüestió delicada per a bona part de la societat, i sovint s’impulsa des de posicions identitàries, de seguretat o d’integració. La por del debat deixa l’espai lliure a postures xenòfobes que acaparen l’atenció davant la incompareixença d’altres. N’hi hauria prou amb escoltar aquests testimonis –tot i que per a elles parlar sigui impossible–; n’hi hauria prou amb llegir aquestes cartes escrites clandestinament des de la vivència directa de l’opressió, des de l’empresonament físic, emocional i intel·lectual que pot representar un tros de roba.
El respecte a la diferència ens fa millors quan no implica tolerar la vulneració de drets. La llibertat religiosa és un principi que ens defineix, però no pot convertir-se en coartada per normalitzar la invisibilització. La llei ha de trobar un punt de trobada que garanteixi la dignitat i l’autonomia de totes les dones.
