Història de la tele, història d’un país

El que ha explicat el Polònia durant mitja hora ha sigut cada setmana la crònica política i social de Catalunya. I ho ha fet amb la millor eina possible: l’humor. Per això, el Polònia cap perfectament a les videoteques del país per constituir-se no solament en història de la televisió, sinó en la història de Catalunya.

L’embrió de l’espai que va parir Toni Soler va néixer a la ràdio (sempre la ràdio) en els inicis de RAC1. Va baixar uns pisos i es va emetre amb el nom de Minoria absoluta en una 8TV que es va fer petita; a finals del 2005 se’n va anar a Antena 3 i es va emetre amb el nom de Mire usté. Va durar vuit episodis setmanals i amb poca audiència. El que us dic de vegades: un bon programa, però mal programat i més mal cuidat. Va arribar a TV3 el febrer del 2006, i d’aleshores ençà no s’atreveix ningú a liquidar-lo per una raó ben clara: té gran audiència.

Notícies relacionades

Tenim EGM: ¡visca la ràdio!

EGM de la ràdio a Catalunya: Basté i Ustrell creixen

Ahir va començar la gala amb un vídeo pregravat, molt treballat, propi d’un programa nord-americà, que incorporava cameos de persones rellevants de la societat catalana. Sí, uns cameos de cinc segons. Des del sofà de casa un pensa: ¿han anat a gravar Carles Porta, el Mago Pop i Joan Laporta per emetre només cinc segons de cada un? Doncs sí. I una cosa important: la gala d’ahir no va ser un automassatge, sinó que va tenir molta gràcia durant els 100 minuts de durada.

El mèrit final s’aguanta en quatre potes: la primera, les direccions per les quals ha passat la cadena, suportant pressions i queixes; la segona, l’equip global del programa, amb un mèrit que ha consistit (consisteix) a gestionar bé aquest relleu generacional de professionals en tots els camps; la tercera, la classe política, que ha sabut encaixar, amb més o menys acceptació que aparegués el seu personatge, i la quarta, l’audiència, entre els quals es poden comptar joves que coneixen la classe política gràcies al Polònia (tots tenim un gag històric que ens guardem per sempre). A més, sense aquest espectacular retorn la broma hauria durat quatre dies. I no. No han sigut pas quatre dies, sinó 20 anys. A buscar els pròxims 20 i l’enhorabona a tothom.