‘Moure muntanyes’

Moure muntanyes va tractar amb pares de fills afectats per les més de 7.000 malalties minoritàries que es coneixen a Espanya. Sí: 7.000. Aquella malaltia rara que ens sembla que mai ens toca i que sempre els passa als altres. I no és així. Tots participem en aquesta loteria davant malalties que no tenen cura.

No hi ha res que superi l’amor d’uns pares per un fill. Res. ¿I què es pot fer amb aquesta fragilitat que alhora és tan perfecta? Els fills són la nostra prioritat i tot el que tenim. "Després de 18 mesos d’odissea als hospitals per tan sols conèixer el diagnòstic del nostre fill, ens van enviar cap a casa i ens van dir que l’estiméssim molt", revelava en el documental una mare desconsolada.

"A pesar d’anar regularment a hospitals, de no poder caminar..., la meva filla és feliç, però jo no", argumentava l’Estíbaliz, de Basauri (País Basc), mare de la Paula. "El més dur de rebre un diagnòstic és quan et diuen que no hi ha cura, ni tractament possible", perquè sense diagnòstic no hi ha pronòstic.

"Abans de conèixer el diagnòstic, ja vam prendre consciència al saber que el Martí no seria el nen que esperàvem"... "És dur conèixer el diagnòstic, però és pitjor quan no en tens, perquè no saps què fer ni a qui preguntar", afirmaven la Meritxell i el Tono, pares del Iago.

Notícies relacionades

La ràdio, ‘Pasapalabra’ i Bad Bunny

Coses que no vaig entendre dels Gaudí

El Sense ficció sempre és un espai que requereix l’atenció dels nostres cinc sentits i que ens asseguem al sofà, sense mòbil ni altres elements que ens distreguin. I el seu tractament va ser, una altra vegada, impecable: sense sensacionalisme, ni buscant la llàgrima fàcil i perquè ens convé, perquè tot forma part de la vida.

La determinació final és que no es tracta d’un problema de ciència, sinó de diners, dels maleïts diners, sempre disponibles perquè la indústria, per exemple de l’armament, faci negoci i apareguin poc per a les vides dels nostres fills, perquè cap nen és prou rar per no merèixer aquesta inversió.