L’humor d’avui a la televisió

Amb la simple excusa que avui és el primer dimarts i 13 de l’any, faig pública la meva reflexió sobre un dels duos humorístics més exitosos de la història de la televisió espanyola i sobre l’estat actual de l’humor en els mitjans.

Martes y 13, que van començar sent un trio i, a partir del 1985, es van transformar en un duo (Josema Yuste i Millán Salcedo), van tenir la millor de les sorts que no està pagada ni amb diners ni amb pau mental, i que es recolza en l’opinió pública i, en l’actualitat, l’eco de les xarxes socials. No sé per què hem arribat a això, però estem en aquest territori. Fer riure el personal és un perillós i arriscat ofici: pujar a un escenari i exercir l’ofici sense que cap persona ni cap col·lectiu mostri el seu disgust, ni tan sols sigui per una frase que apareix en el monòleg de l’humorista.

Fa anys apareixien en un teatre, o en un plató de televisió, Gila, o els mateixos Martes y 13, Paco Gandía o Joan Capri... Explicaven les seves reflexions en forma d’històries, de gags, s’acabava la festa, la gent reia, ells cobraven i adeu. En algunes molt comptades ocasions s’apuntava certa crítica social, però sens dubte no era un senyal identitari dels artistes. El que pensaven ho explicaven en altres llocs, com en entrevistes personals, si és que els venia de gust i punt. No era obligatori prendre partit sobre qualsevol tema.

Notícies relacionades

L'Editorial de Cristina Villanueva: El mirall d'una generació

‘Fanzone’: un altre experiment fallit

Avui dia fa l’efecte que si l’humorista no critica, no es mulla, o si no dispara al ninot que sol ser polític, o no incorpora el terme Donald Trump, ultradreta o Pedro Sánchez... no exerceix bé la seva professió. I no és així, perquè per sort encara queden professionals, o monologuistes, que comuniquen des de l’humor blanc el seu únic objectiu, que és fer riure: Faemino y Cansado, per exemple. Afortunadament ningú es planteja que cap d’ells carregui contra el poder o l’oposició.

I, igual com Faemino y Cansado, també existeixen monologuistes que practiquen el seu ofici com un saníssim exercici d’humor blanc, com ho són Txabi Franquesa, Andrés Torres o Andreu Casanova. M’oblido d’alguns, segur. Però hi ha els que s’han apuntat a estar en un dels dos bàndols, quan l’únic que existeix és el de l’humor. Fer riure. Tan sa, tan fàcil i tan reparador alhora. I tan difícil.