Eva Soriano: «Vaig agafar mania al català perquè a l’escola es reien de mi al parlar-lo»

–Quan li van proposar participar a ‘El desafío’, ¿li va costar dir que sí? ¿S’ho va haver de pensar molt?

Quan m’ho van proposar he de dir que em va enredar (i em va enganyar) Roberto Leal [el presentador]. Em va dir: «Vine a ‘El desafío’, que t’ho passaràs increïble». I jo vaig pensar: «Vinga, ja veuré què faig». Però m’ho vaig pensar bastant perquè igual se’m veia una part massa competitiva. Jo quan jugo em cego i vaig pensar que potser això em podia anar en contra. Però quan vaig prendre la decisió vaig dir: «Endavant». I la veritat és que m’ha anat bé.

–Jorge Salvador, el productor del programa, diu que s’enfada amb gràcia.

Jo quan perdo m’enfado de veritat. El que passa és que al Jorge li faig especialment gràcia quan m’enfado, perquè veure’m sortir de la meva zona de confort li resulta divertit.

–Aquesta faceta competitiva l’ha tingut sempre. ¿De vegades creu que juga en contra seu?

Absolutament. M’ajuda molt perquè em fa voler ser millor, ser ambiciosa i lluitar per aconseguir les coses. Tot em sembla un repte. Però també hi ha vegades que dic: «Noia, tranquil·la, que t’estàs emportant una enrabiada perquè no has guanyat». I no només a la televisió: en jocs de taula soc de la pitjor mena. No vols jugar amb mi al Trivial o al Monopoly. Ho faig de forma inconscient, no ho puc evitar.

–¿Fa trampes per guanyar?

Zero trampes. M’agrada guanyar de forma legítima. No m’agrada guanyar fent trampes perquè penso: «¿I si ho haguessis fet de veritat, hauries guanyat?».

–Per culpa d’‘El desafío’ va tenir una lesió que li va posar difícil caminar durant dos mesos. ¿Com va ser?

Em vaig esquinçar l’isquio uns vuit centímetres, com si fos un torero. Bàsicament em vaig ratllar tota la part posterior de la cama, la zona que et manté en posició tota l’estona, fins i tot quan creus que estàs quiet. Me la vaig trencar i vaig anar dos mesos coixa. En una prova vaig pensar que, per guanyar més punts, podia fer un ‘espagat’, obrir-me de cames completament. No havia escalfat prou ni ho havia provat abans, però em vaig envalantonar i em vaig lesionar. L’únic bo és que va ser en el penúltim programa.

–¿Com va portar la preparació física? ¿Ja era d’entrenar abans del programa?

Jo soc una ‘gym rat’ de manual. Faig esport cinc dies a la setmana. El que va passar és que a la meva rutina habitual s’hi van sumar els entrenaments d’‘El desafío’, i hi havia dies que feia 10 hores d’exercici o més. Quan vaig acabar el programa estava en la millor forma física de la meva vida: superfibrada, hiperforta... però molt lesionada. Vaig passar l’estiu amb el millor cos de la meva vida, però parcialment coixa.

–¿Hi ha hagut alguna prova en què ha pensat: «Fins aquí he arribat»?

Em va passar amb l’apnea. Allà vaig tenir un ‘breakdown’ bastant fort. Enfrontar-me sola a un tanc ple d’aigua, amb els meus pensaments, va ser una de les coses que més em van turmentar de tota la temporada. Altres proves poden ser més exigents físicament, però a mi l’apnea em va destrossar.

–¿El programa permetrà veure més l’Eva persona que l’Eva còmica?

Sens dubte. És el programa en què menys se’m veurà com a professional i més com a persona, amb la qual cosa estic acollonadíssima, perquè aquí no hi ha trampa ni cartró: el que veureu soc jo en estat pur. Fa cert vertigen perquè igual no caic bé, però no puc disfressar res. Quan et poses al límit, com passa en aquest programa, passen aquestes coses.

–¿Què ha descobert de si mateixa durant aquesta experiència?

Que soc molt més emocional del que creia. Sempre intento mostrar-me forta, segura, i ho soc, però tenia molt aparcada aquesta part vulnerable, precisament per pencar, per tirar endavant i dir: jo puc amb tot. Aquí he après que es pot ser fort abraçant l’emocional, i que mostrar-te vulnerable, permetre que et consolin o et recolzin, també és fortalesa. Plorar davant d’una càmera m’ha fet més forta, no més feble.

–¿Creu que haver triomfat en la comèdia sent dona li ha fet haver de mostrar-se així de segura?

Crec que, en general, al treballar en el món de l’entreteniment estàs exposat al fracàs i a l’èxit tota l’estona. Has de gestionar bé tant quan estàs en un moment bo com quan estàs en un de dolent, has de reinventar-te i, quan creus que ho tens tot fet, tornar a començar... Això t’obliga a ser molt fort mentalment perquè si no dius: No em surt a compte aquesta moguda perquè em fa massa mal. Al final t’ho tires tot a l’esquena, et dius que pots amb tot, però quan et pares a pensar en tot el que repercuteix en tu és fotut. Aquí m’ha passat una mica això, que he entrat en una dinàmica de no parar però he descobert que dir «no puc» és increïblement revelador i necessari. Cal cuidar-se en tots els aspectes.

–¿Com es cuida ara per suportar aquesta pressió?

Prioritzant coses que abans no prioritzava: tenir temps per a mi per entrenar, per desconnectar, i passar temps de qualitat amb la gent que estimo. I no ser tan individualista en aquesta professió que de vegades et fa pensar que ets el melic del món, aprendre que és una professió com una altra qualsevol i que he de tenir el meu espai i el meu oci compartint-lo amb els que estimo. Aquest any ha sigut revelador perquè he après que la gent que està amb mi és fins i tot més important que el que jo pugui aconseguir com a professional.

–¿Algun company d’‘El desafío’ l’ha sorprès especialment?

María José Campanario. Té fibromiàlgia i s’ha enfrontat a les proves com la que més. Si se les podia dificultar, se les dificultava. Crec que sorprendrà moltíssim el públic.

–Amb com de competitiva és, ¿hi ha hagut molta rivalitat amb els seus companys?

No. Aquí competeixes més amb tu mateixa i amb el jurat que amb la resta. Les proves no són iguals per a tothom cada setmana, així que al final intentes superar-te a tu mateixa més que picar-te amb els altres.

Notícies relacionades

‘Velvet’ en versió americana

L'editorial de Cristina Villanueva: Alliberats, però no lliures

–Fa un temps va debutar a TV3 amb ‘Atrapats’. ¿Li agradaria repetir projectes en català? Ara a més que hi ha La 2Cat i vostè ha fet uns quants projectes últimament a TVE.

Tant de bo. ‘Atrapats’ va ser una experiència increïble. Jo al final soc una mercenària i vaig on em truquin, però a mi parlar català em fascina. Fa poc em vaig reconciliar amb el català. Tenia certa reticència a la llengua perquè jo soc castellanoparlant i a l’escola es reien de mi per parlar català i, inconscientment, li vaig agafar certa mania. Però és una llengua increïble, i el fet de renunciar a una llengua només perquè certa gent s’hagi rigut de mi en un moment concret és absurd. Així que jo encantada de tornar una altra vegada a TV3, La 2Cat o on sigui, perquè el català forma part de mi.