El mòbil

Em volia referir a un últim tema comunicacional abans d’acabar l’any i... ¡oh, casualitat!, ¡oh, meravellosa casualitat!, vaig celebrar que ahir els col·legues d’El segon cafè, de La 2 Cat, toquessin el tema, perquè per a mi, com a gran usuari del transport públic que soc, em resulta absolutament intolerable que per baixar de l’autobús (o, de la mateixa manera, sortir del vagó del metro) n’hi hagi que ho facin mirant la pantalla del telèfon mòbil i així alenteixin i obstaculitzin la normalitat dels que baixen del comboi i els que hi pugen.

Ja no és l’excessiva dependència d’un terminal que en principi es va inventar per fer trucades, sinó de tot el que comporta l’aparell. Amb l’edat un va adquirint temperància, rebaixa la tensió i va oblidant els nervis del dia a dia, però reconec que em costa molt pair tot això sense advertir verbalment l’imbècil que està embadalit mirant el terminal sense importar-li el món que l’envolta, i ho fa, lògicament, a velocitat de tortuga.

El contingut del que mira a la pantalla és indiferent, tot i que un servidor ha vist persones que mentre baixen del vagó miren una sèrie; això sí, amb l’altaveu a tota drap, fet que denota una miopia mental que retrata el seu propi món. I m’he de frenar perquè per a mi qualsevol pena que sigui inferior a cadena perpètua em semblarà injusta. Evidentment és broma. O no.

Notícies relacionades

L'Editorial de Cristina Villanueva: Entre Números i Silencis

Chenoa i Estopa

El programa s’acompanyava d’una enquesta, molt difícil d’executar, que remarcava que vuit de cada deu veïns de ciutats de més de 100.000 habitants proposaven sancionar persones que mentre travessaven un pas de vianants ho feien mirant el telèfon mòbil. Aviam: es fa francament difícil establir tal normativa. Però, obrint una altra carpeta, jo aposto per sancionar persones que sembla que són a la selva, i sortint d’una escala o d’un establiment irrompen a la vorera de qualsevol carrer sense ni tan sols mirar si s’emporten el que ja hi camina.

Deveu pensar que estic enfadat perquè ahir no em va tocar el Gordo i ho va fer d’una manera preferent a Madrid i a Lleó. No és així. Però un any més ens quedem acceptant que la millor loteria continua sent la salut. I tot i que continuen passant els anys i continua sense tocar-nos ni un coi d’engrunes, a hores d’ara un pensa que si ens acaben tornant els diners jugats ja és sinònim d’una gran alegria. Però ni això. La salut, sempre la salut.