Samantha Hudson: «Una té por quan veus que amb cada canvi de Govern perillen els teus drets fonamentals»

¿Com ha arribat a presentar un programa sobre art contemporani?

Va ser una proposta de Firstwall Estudios. Volien fer una espècie de format videopòdcast una mica estrany i marcià amb una entrevistadora que parlés amb agents culturals de l’art contemporani per acostar aquest univers per moments pretensiós a un llenguatge més pla i universal. A mesura que anàvem rodant anàvem cercant el to, a veure si seria una mica més llenguallarga o una mica més incòmoda. Per mi tenia tot el sentit, perquè vaig fer el batxillerat artístic i soc una artista musical.

Com diu, a l’art contemporani se li sol atribuir que està molt allunyat de la gent corrent.

Quan vas a un museu, surts sentint-te una mica idiota, com si les obres t’escupissin a la cara. Llegeixes una etiqueta i encara et trobes amb un llenguatge codificat que et fa sentir que no formes part d’aquest univers, el que ens semblava alguna cosa a escurçar. El programa posa en dubte totes les estructures rígides entorn de les quals s’ha construït aquest món, inclòs el museu com a institució. Calia baixar a terra tots aquests conceptes i abordar-los des d’un aspecte distès i amb lleugers tocs d’humor i desconcert.

Porta guió, però fa la sensació que llança les preguntes que se li van ocorrent.

Feia un guió per saber els eixos centrals però no tenia cap problema a interrompre la conversa per fer una pregunta que em passés pel cap. Hi ha una qüestió que és una mica el leitmotiv del programa, que és sobre els lavabos dels museus. Un no ha d’entrar allà exclusivament per veure una obra d’art, també pot tenir molt de pipí. Són preguntes que moltes vegades no tenen cabuda perquè tot ha de ser saberut, dens i erudit. ¿Per què no preguntar també si hi ha ‘cruising’ als lavabos del Guggenheim?

¿L’art ha de ser provocador?

No sé si provocador, però ha de generar-te una sensació, provocar-te un plor, una nàusea... La cosa ha de transmetre.

¿I és una arma política?

Sens dubte. Per a les dissidències l’univers de l’art ha sigut un terreny fonamental per desenvolupar la seva vida laboral i fins i tot conceptes més abstractes com poden ser la identitat. Moltes persones ‘queer’ han format els que són en escenaris artístics, a través de la ‘performance’, la dansa, la música... En els temps que corren, l’art hauria de tenir un compromís polític, estar posicionat, perquè si no es queda en entreteniment.

Vostè aporta molts comentaris sobre la seva vida personal. Com quan confessa a l’artista Abel Azcona que sent que té un lloc provisional i espera tornar «a les clavegueres» en qualsevol moment.

La precarietat és un monstre que no para de sotjar-te. Actualment soc conscient dels meus privilegis, però ni soc una rica hereva ni gaudeixo de recursos il·limitats. Al final m’autofinanço la majoria de coses, els videoclips, la posada en escena, els directes... Una té por, és clar. Sobretot quan veus que amb cada canvi de Govern fins i tot perillen els teus drets fonamentals, les teves llibertats més bàsiques. Així que és una cosa que no et treus del cap. Crec que a Firstwall i David Navarro [el director del programa] els interessava la meva figura perquè la consciència de classe sempre ha format part del meu discurs. I la crítica al capitalisme, al fet que hàgim de produir sense límits per poder continuar finançant-nos, viure, i ser conscient d’aquesta roda que afecta sobretot els joves artistes i els més petits.

¿No li fa respecte quan la defineixen com una de les icones més influents de la generació Z?

Crec que he transcendit la generació Z. No et fas una idea de la quantitat de senyores que em paren, o d’homes de l’edat del meu pare que em feliciten per la meva feina. Jo diria que Samantha Hudson és una icona intergeneracional.

¡Més respecte encara!

Jo intento fer el que puc amb el que tinc, i això és l’únic que m’importa. De vegades fa vertigen estar tan exposada mediàticament, té les seves llums i sobretot les seves ombres. Però intento aprofitar cada altaveu que se’m concedeix per, almenys, ser entretinguda o llançar un missatge contundent sobre una cosa que em sembli que tingui valor.

Un dels missatges que llança en el programa és que la indústria de la bellesa és pedòfila.

La indústria de la bellesa és pedòfila perquè no és casual que l’ideal sigui semblar un adolescent i això, sens dubte, és com a mínim problemàtic. Els cossos sense pèl, aquesta obsessió per no tenir ni una arruga, pel col·lagen, el fetitxisme amb la virginitat, amb el que és jove... L’ideal de bellesa, sobretot el femení, s’ha construït entorn d’una perpètua joventut que és inassumible, pel simple fet que envellim. Després hi ha també aquesta obsessió de molta gent jove, fins i tot menors, per tenir un aspecte com més adult, de vegades hipersexualitzat, reforçat pels mitjans i per tots els ‘inputs’ que reben.

Notícies relacionades

Mònica Terribas destapa els abusos a l’Opus Dei: «S’hauria de compensar el mal psicològic a tanta gent»

Andrés Iniesta i Jordi Basté llancen una productora audiovisual

¿Ha arribat a alguna conclusió entorn del títol del programa? ¿És Samantha Hudson una obra d’art?

Jo he conclòs que una és el que vol. I després potser t’enfrontis a la tasca de convèncer la resta del món que estàs en el cert. És una cosa que podem veure a través de Marcel Duchamp, del dadaisme, del plàtan de Cattelan, d’aquestes escultures que eren una roda de bicicleta amb un tamboret que posaven en un museu i deien que era art. Doncs si convences la gent que ho és, ho és. Així que una pot ser una obra d’art sempre que n’estigui convençuda i disposada a defensar-ho per tots els mitjans.