La Kiss Cam i el judici final

Hi ha poques coses que generin tanta adhesió col·lectiva com veure algú ficar la pota. Potser perquè ens recorda que no estem sols en el desconcert, o potser perquè ens permet, per un moment, sentir-nos al costat correcte de la història. El fracàs aliè ens ordena el caos interior.

Aquesta setmana, Lamine Yamal i les persones amb enanisme. Encara no ha vist l’error, senyal de tot el que té per aprendre. Una altra pífia, la de la parella del concert de Coldplay que replicava la mítica escena de ‘Titanic’ fins que apareixen a la macropantalla del concert. I, aleshores, la vergonya. No tenim dret a publicar la seva identitat. La imatge, segons la lletra petita de l’entrada al concert, la cedien i ha passat el que ha passat, el que no pot ser és que en transcendeixi la identitat i que milions de persones de tots els racons del món puguin furgar en la seva intimitat.

Més enllà del morbo i del judici, no puc evitar compadir-los. Quin cap de setmana de merda que deuen estar passant. Com es torna a casa després del concert? Com es gestiona una conversa com aquesta? Despertes l’home o la dona i l’adverteixes abans que es llevi i miri el mòbil? El vídeo es fa viral, el teu nom es fa públic, els teus vincles privats es publiquen en mode loop mentre tu encara no has ni arribat a casa.

Però el que fa pensar és l’energia col·lectiva que hi aboquem. L’entusiasme amb què ens llancem sobre l’error de l’altre. Com si ens alleugerís el nostre. Com si veure com algú cau ens recordés que avui, per sort, no hem estat nosaltres. Potser és això, en realitat: que el ridícul és tan temut que quan el fa un altre, l’exorcitzem.

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes gastronòmiques per Catalunya

Mònica Terribas destapa els abusos a l’Opus Dei: «S’hauria de compensar el mal psicològic a tanta gent»

I sí, és humà. Però també és perillós. Perquè quan convertim l’error en entreteniment, quan l’ús d’una identitat sense permís es justifica perquè "ja és viral", el que estem fent és desposseir algú del seu dret a gestionar les seves pròpies misèries. No és que el que fan no tingui conseqüències. És que ja no poden decidir ni com, ni quan, ni amb qui afrontar-les quan, a més, el desastre només els afecta a ells.

Però mentre tot això li passa als altres, la resta respira alleujada, tot sospitant, a més, que mai ningú no ens concedirà més compassió que la que avui estem disposats a donar.