Millor sense xarxes

Millor sense xarxes
2
Es llegeix en minuts
Agnès Marquès
Agnès Marquès

Periodista

ver +

Fa nou mesos que no tinc compte a X, abans Twitter, i mai no hauria imaginat els efectes positius d’aquesta decisió. Principalment, menys malestar al cos. Vaig prendre la decisió abans de les eleccions nord-americanes, quan el propietari de la plataforma feia campanya a favor de Trump. El món és, sens dubte, pitjor amb ell, i el poc que podia fer, quelcom simbòlic, ho vaig fer. També va influir en la meva decisió un fet que aleshores no tenia identificat: l’ansietat que em provocaven determinats debats en què era impossible aprofundir i que han afavorit posicions extremes en persones benintencionades. Tot ens porta a la simplificació, i aquest tipus de format comunicatiu ho alimenta, i tots en som víctimes.

No me’n penedeixo i no hi tornaré. Tant és així que em plantejo sortir també d’altres aplicacions que, encara que més amables, ens roben part del temps i de la privacitat. Fa uns mesos, una coneguda em va enviar un missatge per preguntar-me com havia anat un concert al qual havia assistit, si m’ho havia passat bé. Em vaig quedar desconcertada, perquè havia estat més aviat un acte de compromís i només el meu cercle més proper sabia que hi havia anat, i tampoc ho havia compartit a les xarxes. Va resultar que algú havia penjat un vídeo en què, de passada, hi sortia jo.

Notícies relacionades

No era cap imatge comprometedora ni res que em molestés especialment, però em va inquietar comprovar fins a quin punt s’ha diluït la idea de consentiment: com una cosa tan simple com sortir de fons en un vídeo qualsevol pot activar una cadena d’informació sobre la meva vida que jo no havia decidit compartir. La privacitat ja no és només el que un decideix explicar o no, sinó el cúmul de dades que els altres publiquen sobre tu sense que ho sàpigues ni ho aprovis.

¿En quants vídeos que he penjat jo s’hi hauran trobat tants altres sense voler? ¿He revelat alguna intimitat sense ser-ne conscient? La instal·lació de càmeres de seguretat a la via pública genera sempre debats intensos, ¿per què no els tenim quan es tracta de les xarxes? Cal veure fins a quin punt hem normalitzat viure en exposició permanent. Allò públic i allò privat es barregen sense fricció, i encara que ens pensem que controlem el que compartim, en realitat som part d’una narrativa col·lectiva que ens inclou sense demanar-nos permís.