¿Per què en una pel·lícula ningú esternuda?

Suposo que els impacta el titular, ¿no? Normal. Obeeix al fet que fa uns dies vaig anar al cine, cosa que si puc intento complir cada setmana. De manera regular les sales actuals tenen un bon sistema tant de ventilació i d’aire condicionat, tot i que hi ha sales que fan pudor de crispetes i entenc que formi part del negoci. Però és que hi ha aires i aires... les temperatures dels quals arriben al nivell de l’Antàrtida, amb un rècord històric que arriba als 89 graus sota zero. I no és broma.

A mitja pel·lícula, vaig esternudar. Crec que van ser unes nou vegades. Una xifra baixa, per a mi. A partir del cinquè ja vaig començar a notar espectadors que mostraven molèsties i desaprovacions, com si jo esternudés a propòsit. Recordo que el meu avi Eugenio va arribar a 52 esternuts en cinc minuts. Però vaig al tema.

Anem a una sala de cine perquè ens encanten les històries. La majoria de vegades tenim la necessitat d’introduir-nos en el que ens expliquen a través dels que interpreten els papers. Com més real resulta l’actuació i més s’assemblen al nostre dia a dia, sigui del gènere que sigui, més ens sedueix la pel·li. Però...

En els guions de les pel·lícules, que solen ser bastant sagrats oferint molt poca opció a la improvisació, mai figura una opció a l’esternut, una cosa que de manera bastant normal i natural realitzem els humans de manera involuntària. No ho entenc.

A les tos, sí... sempre que el personatge ho requereixi. Però si no és així... l’esternut mai apareix en un guió. Mai. És més, i ho detallo perquè jo ho he vist: si enmig d’un rodatge un actor o una actriu esternuda involuntàriament, se sent el director dient un: "¡tallin!". No ho entenc. ¿No seria més realista continuar gravant?

Notícies relacionades

Pedro Ruiz i la crítica elegant

Santos Cerdán i l’ortografia

Encara colava en pel·lícules del segle passat, però en ple 2025 i en nombrosos guions continuen apareixent termes del tipus... "¡Dimonis, maleïda sigui!"... Els donem per bons i ens creiem el to del personatge, però és una expressió que avui dia està més que desfasada.

Encara hi ha casos més sagnants que queden molt bé en un guió, com la suada expressió: "Disculpa, tinc apetit". Desitjo saber quantes persones avui, el 2025, expressen un "tinc apetit" quan tenen gana. En fi, estimats lectors, espero els seus comentaris positius sobre l’escrit, perquè altrament... ¡Dimonis, maleïda sigui.