CASA LEOPOLDO
La nostàlgia no és dolenta

E l dimecres al migdia em vaig acostar a Casa Leopoldo, al barri xino barceloní. Rosa Gil, la neta d’aquell Leopoldo, reunia allà a amics i coneguts del restaurant per recordar que aquestes parets enrajolades relaten bona part de la història del segle XX de Barcelona, i per celebrar que el grup Banco de Boquerones li està donant una nova vida després de diversos entrebancs i fins i tot una vida fugaç com a restaurant xinès. Mai serà aquell Casa Leopoldo, però es recorda la seva història, que és el que a les ciutats els dona profunditat. Que hi hagi un local amb personalitat taurina a la primera ciutat espanyola que es va declarar antitaurina (2004) és necessari per explicar el caràcter de Barcelona; si s’esborra la memòria, no s’entén res.
A mi, de Casa Leopoldo, me n’havia parlat la Paquita. La vaig conèixer quan tenia 78 anys i vivia a prop de Nou de la Rambla, en un pis amb diverses alcoves. Tot i que ja no es prostituïa, continuava arreglant-se per fer girar caps pel carrer. Escollia un vestit entre les muntanyes que tenia esteses sobre un llit i, encara esvelta, es recollia lentament els cabells blancs en un monyo, decorat amb un llaç vermell. Mirant-se en un petit mirall al costat de la porta em va dir, divertida, que de jove, si un dia s’aixecava amb ganes de menjar gambes, baixava al carrer, feia el que havia de fer i se n’anava al Leopoldo a posar-se les botes. La part bona, deia ella, del seu negoci. Allà va conèixer futbolistes, toreros i homes de negocis, un dels quals –un gran home de Barcelona– la va cuidar durant l’embaràs del seu únic fill i, al parir, es va oblidar d’ella.
Notícies relacionadesLa Paquita va morir fa uns anys i al seu pis d’alcoves algú haurà tirat parets i l’haurà convertit en un loft lluminós i més salubre, sens dubte. M’agrada pensar que la persona que ara hi viu algun dia es deixa veure pel Leopoldo a menjar unes gambes, si bé amb un cafè n’hi hauria prou perquè el cercle es tanqués.
Els barcelonins tenim traça per plorar pels locals històrics que tanquen, però on no havíem posat els peus des de feia uns quants anys. La nostàlgia no és dolenta, va dir un dels convidats dimecres a Casa Leopoldo. És, potser, la forma més bonica de memòria. Però, ¿i si només queda nostàlgia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Educació a Catalunya Niubó avança que les proves de competències bàsiques no han anat bé: «Remuntar els resultats no serà fàcil»
- Un pla que va impulsar el Govern Aragonès El Barça i Unió de Pagesos impugnen les zones protegides ampliades a prop de l’aeroport de Barcelona
- Educació Niubó: "Les proves de competències no han anat bé"
- La nova Casa Blanca Trump eleva més la tensió amb una desfilada militar
- Baròmetre de juny Enquesta CIS: El PSOE es dispara i aconsegueix el seu màxim avantatge sobre el PP malgrat els escàndols judicials
- Evento El Rei presideix el 50è aniversari de la Fundació Mapfre i destaca la seva contribució a l'educació, la investigació i la cultura
- Nits de cine El plaer de disfrutar d’una pel·li a l’aire lliure
- Patrimoni Patum, el ritme únic de la festa de Berga
- Ruta amb bicicleta Un itinerari que uneix el Ripollès i la Garrotxa
- CATA MAYOR Coratge a la nova Mesa del Chef