La nostàlgia no és dolenta

A mi, de Casa Leopoldo, me n’havia parlat la Paquita. La vaig conèixer quan tenia 78 anys i vivia a prop de Nou de la Rambla, en un pis amb diverses alcoves. Tot i que ja no es prostituïa, continuava arreglant-se per fer girar caps pel carrer. Escollia un vestit entre les muntanyes que tenia esteses sobre un llit i, encara esvelta, es recollia lentament els cabells blancs en un monyo, decorat amb un llaç vermell. Mirant-se en un petit mirall al costat de la porta em va dir, divertida, que de jove, si un dia s’aixecava amb ganes de menjar gambes, baixava al carrer, feia el que havia de fer i se n’anava al Leopoldo a posar-se les botes. La part bona, deia ella, del seu negoci. Allà va conèixer futbolistes, toreros i homes de negocis, un dels quals –un gran home de Barcelona– la va cuidar durant l’embaràs del seu únic fill i, al parir, es va oblidar d’ella.

Notícies relacionades

Sánchez, com Joe Rígoli

Glòries eternes

La Paquita va morir fa uns anys i al seu pis d’alcoves algú haurà tirat parets i l’haurà convertit en un loft lluminós i més salubre, sens dubte. M’agrada pensar que la persona que ara hi viu algun dia es deixa veure pel Leopoldo a menjar unes gambes, si bé amb un cafè n’hi hauria prou perquè el cercle es tanqués.

Els barcelonins tenim traça per plorar pels locals històrics que tanquen, però on no havíem posat els peus des de feia uns quants anys. La nostàlgia no és dolenta, va dir un dels convidats dimecres a Casa Leopoldo. És, potser, la forma més bonica de memòria. Però, ¿i si només queda nostàlgia.