Als 17

Als 17 vaig descobrir la veritat", cantava Janis Ian a At Seventeen, un cant honest i sense ornaments a les inseguretats, la soledat i el dolor dels que no encaixen durant l’adolescència. La cançó, publicada el 1975, parlava de les noies que no eren populars. I, no obstant, fins i tot encaixant, aquest és un sentiment gairebé generalitzat en l’adolescència: tots, d’alguna manera, busquem el nostre lloc desesperadament.

Potser avui l’adolescència arriba abans –la infància dura cada vegada menys–, però els 17 segueixen sent extrema joventut. El moment en què el món encara no ha decidit del tot qui seràs, però que ja comença a no perdonar-te que no ho siguis. I per això la pregunta feta aquesta setmana des de les xarxes socials del FC Barcelona –"Lamine Yamal ja està en semifinals: ¿què feies tu als 17?"–, que volia ser inspiradora, va ressonar més com una plantofada de realitat. No sé si el noi hauria escrit mai una publicació així, però al senyor que porta les xarxes del club li va semblar oportú burxar una mica en el neguit que alimenten les xarxes socials. Als 17, la majoria és més a prop de portar bràquets que de jugar una semifinal de Champions. La humilitat és un gran valor.

Tot això m’ha fet pensar en els que en vam tenir 17 en algun moment de la dècada dels 90. Arribem als 45, alguns ja han creuat la barrera dels cinquanta, i no deixem de ser la generació que ja no farà la seva revolució. Vam créixer balancejats per l’època de més cotes de benestar de la societat espanyola i les grans crisis que hem viscut com a adults ens han tocat per darrere, com el vent fred al clatell.

Notícies relacionades

TV3 renova les cares dels seus 'Telenotícies', amb la baixa de Ramon Pellicer

Andreu Buenafuente: «A hores d’ara ja no em preocupa aixecar polseguera»

Som una generació sense revolució, potser la fem en la tercera edat, quan no tinguem on caure morts, de manera literal, però ho dubto. Mentrestant ens observo celebrar com victòries les petites fugues del cap de setmana: caminar amb pals i samarreta transpirable dissabte al matí, com si el camí de Ronda fos l’Annapurna; vestits de trekking per oblidar que mai ens vam perdre; convèncer-nos que hi ha èpica en la ruta de Sant Feliu a s’Agaró.

Janis Ian va escriure aquella cançó com un retrat íntim del dolor adolescent, però amb els anys ha esdevingut també un mirall per als que ja no som joves. Perquè als 17 descobrim la veritat, però a mitjana edat continuem intentant entendre què fer amb ella.