Un gir copernicà

És millor analitzar un programa en la quarta entrega que en la primera. I en la dècima que en la cinquena. Així que dilluns em vaig empassar ben sencer Malas lenguas, el nou programa de La 2. I hi vaig veure coses tècniques i de contingut que em van agradar i d’altres que no.

Les rialles enllaunades. ¡No, sisplau! El responsable que sonin al programa és un tècnic de so, que en el fons fa el que li manen, que dispara a discreció unes rialles enllaunades que el 2025, lluny d’adornar, sincerament sobren. Sabent que el programa s’emet amb públic present és estrany, perquè realització i àudio s’haurien de col·locar en la mateixa línia, ja que mentre sona una rialla resulta desolador veure el públic que acaba de riure o que ni tan sols somriu.

Durant la pandèmia, quan els platós de televisió (cada vegada més corals i semblants als estudis de ràdio) i els mateixos estudis de ràdio (cada vegada més semblants als platós de televisió) encara tenia certa lògica col·locar aquestes rialles falses per ocupar el buit d’espectadors a les diferents produccions. Però avui ja no. A mi no m’agrada que em diguin quan he de riure.

I em ric amb la desimboltura de Raquel Hervás en aquest espai, malgrat que tinc la impressió que va massa atropellada, o que la fan anar massa ràpid, de la mateixa manera que té a qui li donen un minut per xutar cinc penals. Per tant, keep calm i deixin que l’humor faci el seu camí i que les seccions respirin, que cada dia tenen dues hores de programa: ni la rapidesa ni l’atropellament sempre són el més efectiu.

Notícies relacionades

'Desaparegut', el fenomen que ha arribat al número 1 de Netflix: "Mai m’hauria imaginat que l’èuscar m’obriria camí com a actor"

Ets el que comuniques

Una altra cosa que em va agradar del quart programa, que amb aquests vaivens de la programació qui sap si pròximament també a Teledeporte, consisteix en la seva immediatesa col·locant crèdits durant el programa. Un tertulià fa un argument sobre qualsevol tema i als 10 segons, ¡plof!, ja tenim el títol de crèdit (ho anomenaré chyron, que queda més professional) a la pantalla.

També em va agradar molt la peça d’Álvaro Velasco (per original, treballada i catxonda) sobre el concurs de l’elecció del millor pitjor rei de la història d’Espanya. No és fàcil comptant amb els Borbons, els Àustries, els Trastàmara, i d’altres tants... I crec que no seria mala idea un gradual gir del programa cap a continguts més desenfadats en lloc de mantenir alguns ítems d’un programa que denuncia notícies falses i va de massa seriós. No oblidem que el món és una broma.