¿Per què miren al monitor?

He apuntat a programes de televisió, gravats o en directe, però podia referir-me a retransmissions, emissions en directe de mítings de partits polítics (els queda molt malament i no aprenen, de veritat) i fins i tot la febre s’estén al mateix Congrés de Diputats.

Es detecta fàcilment en programes corals; ho veiem cada dia en espais com El hormiguero i a La revuelta; a Mañaneros, Aruseros, Espejo público, El programa de Ana Rosa i fins i tot a Els matins de TV3. Sempre, sempre, sempre hi ha un o dos tertulians que estan més pendents del monitor per si el realitzador els punxa que del contingut del debat. ¿Poden fer les dues coses alhora? Clar. I cinc coses més, si volen.

Vegem. ¿És greu mirar el monitor? Només he escrit el terme "greu" ara mateix i evidentment la resposta és no. En absolut. No s’acaba el món. Però al meu entendre és lleig i des de fora genera una sensació de qui ho fa d’estar desconnectat del programa a canvi de l’egoisme que transmeten perquè el seu pla de dos segons de glòria sigui fantàstic.

Un exemple que es produeix diàriament: a mi em fastigueja que un gran talent com Grison s’estigui permanentment fixant al monitor i si està punxat o no quan llança un acudit.

Notícies relacionades

El Mundial de Clubs a la televisió

Sánchez, com Joe Rígoli

Ens n’anem al Congrés de Diputats perquè les imatges que veiem dels seus membres em desperten tanta inseguretat com postureig. Estan més pendents del monitor que del missatge dels que parlen. ¿A qui em refereixo? A tots: des del mateix Pedro Sánchez, passant per Núñez Feijóo, membres d’altres partits... tinguin o no tinguin l’ús de la paraula. De vegades estan al costat dels que parlen i miren cap a dalt (allà hi ha el monitor que transmet els debats) per veure’s més o menys arregladets. A mi personalment em resulta desolador.

Caldrà recordar als diputats i als que van a la tele, que només per això acabaran apareixent a la tele, independentment que es mirin o no. Sincerament no ho entenc, de veritat.