El vagó del silenci al metro

A bans d’iniciar aquesta columna d’opinió, el setembre passat, vaig sol·licitar al director d’EL PERIÓDICO, Albert Sáez, si resultava estrictament obligatori parlar només de televisió i si podia referir-me a altres aspectes com la ràdio, internet i comportaments comunicatius dels humans no referits exclusivament als mitjans. Vaig obtenir llum verda per fer-ho, perquè per sort no només comunica la televisió.

A veure com escric això amb la ironia i l’elegància necessàries perquè ningú es molesti, però perquè en prengui nota el major nombre de persones que viatgen diàriament en transport públic, sigui metro, bus, tramvia, Rodalies o taxi.

Comencem pel fenomen: parlar per telèfon al metro. Hi ha qui ho fa amb els auriculars de cable posats, amb idèntics però amb Bluetooth (un dòlar a qui escrigui correctament aquest terme) i hi ha qui porta el telèfon en mode torrada sense mantega i l’altaveu a tot drap. I això molesta. No em dona la gana d’escoltar reggaeton (un altre dòlar a qui escrigui bé aquest terme) del veí de seient. Posats a escoltar, prefereixo escoltar música.

Em resulta repugnant anar al metro i tenir a dos pams un paio que tus de manera permanent sense tenir la decència de posar-se la mà a la boca, la part interior del colze o, en el millor dels casos, col·locar-se una mascareta. També es comunica tossint o esternudant. Per això, insto TMB a fer una campanya que recomani l’ús de mascaretes, o bé a col·locar màquines expenedores en algunes de les seves estacions. Al Japó ho fan així des de l’any 2000. És clar: som cultures molt diferents.

Notícies relacionades

El ‘Col·lapse’ de TV3 i Juan del Val

L’Editorial de Cristina Villanueva: L’inici d’una gran aventura informativa molt més distesa, com un bon segon cafè

Em permetran una recomanació als que agafen transport públic, tot i que també a qui no: dutxeu-vos cada matí, sisplau. I si pot ser, jo ho faig així, també abans d’anar a dormir. Amb tres minuts per dutxa n’hi ha prou. Descansareu millor. Hi ha qui fa pudor i això també és comunicar. I convé apartar-se’n dissimuladament com ho fan els futbolistes al formar una barrera mentre avancen centímetre a centímetre.

Són molts els que anys després de la pandèmia no han après cap lliçó. D’aquell hashtag (un altre dòlar a qui escrigui bé el terme) del "sortirem millors" no queda res. Hi va haver qui va pensar que passada la pandèmia viuríem a l’avinguda Disney, cantonada passeig de l’Amor. Doncs no.