¡Treu les imatges!

En els temps de la dictadura resultava massa arriscat donar veu a ves a saber qui i que raonés algun argument contra el règim, i per això el primer espai tertulià més o menys democràtic es va començar a emetre l’abril de 1981. Algú va pensar que no era necessari realitzar un brainstorming per trobar un títol trencador ni agafar una hèrnia pensant, perquè el van acabar titulant Tertulia con…

El programa durava uns 35 minuts. Així no es perdia temps comprovant si calia tallar res. La gravació es feia dos dies abans de l’emissió, els diumenges, en un decorat que simulava ser (així es va dir) la pròpia casa de Fernando Fernán Gómez. El nivell dels convidats era bastant potent i tenia poc a veure amb l’actual Ni que fuéramos, Shhh. Això sí, tots bevent whisky i fumant sense parar puros i cigarrets.

El tema principal del primer programa va ser Qué es una tertulia (ehem) i hi van participar, entre d’altres, l’humorista José Luis Coll, l’actriu Nadiuska, el compositor Federico Moreno Torroba, la periodista Pilar Cernuda i l’empresari taurí Victorino Martín. Sense presentació al principi, ni comiat al final.

Des d’aleshores ha plogut bastant, tot i que cada vegada menys, i avui dia les tertúlies no versen sobre les pròpies tertúlies, sinó que s’alineen en tres temes: premsa del cor, política o futbol. Per desgràcia no existeixen tertúlies sobre els animals que tinguin un gran nombre de dents o sobre polígons industrials.

Notícies relacionades

Tejero i la memòria col·lectiva

‘El día después’, amor pel futbol

El normal avui són aquelles en què els participants, davant qualsevol dubte que sorgeixi en el debat, allarguen el braç, dirigeixen la seva mirada a l’infinit, i ,recordant fets que tenen dos o tres anys d’antiguitat, criden: "¡Treu, treu les imatges!", donant per fet que el realitzador té un banc d’imatges de tots els temes del món per punxar-les en qualsevol moment. ¡Déu meeeu!

Amb la intel·ligència artificial tot arribarà. O no, perquè per aconseguir "treure les imatges" amb el tall exacte, un humà, o 500, hauran de digitalitzar-les, indexar-les i classificar-les en un disc dur. I això requereix molt de temps. I molts humans.