El nivell de llibertat de ‘Cachitos’

A La 2 van continuar apostant per Cachitos, programa que un servidor segueix des de la seva primera emissió el 2013, abans del salt a les nits de Cap d’Any des del 2015. Ja llavors em va cridar l’atenció el nom, la forma de l’enyorat casset, i sens dubte la seva gràcia, l’atreviment i la llibertat mostrada als rètols que apareixen durant les cançons.

Amb Cachitos acostumo a tenir un problema –que és menor– i que sol passar-me quan veig pel·lícules subtitulades: se’m desvia la mirada del que passa a la pantalla, malgrat els antics i meravellosos looks musicals, i dirigeixo la vista indefectiblement als subtítols, amb la qual cosa em perdo gairebé la meitat del que s’ofereix, però val la pena.

Notícies relacionades

Santos Cerdán i l’ortografia

El Mundial de Clubs a la televisió

Aquest any Cachitos va aportar una producció, prèvia a la mitjanit, al Cachitos de sempre, anomenada Cachitos love the 90’s, i que es va traduir en una comedieta d’estar per casa, pròpia d’una televisió local i perfectament prescindible, perquè la trama ni tenia gràcia ni va aportar cap gag per a la història. Gravada a Sant Cugat del Vallès, va comptar amb la gran Ana Morgade (¡què hi fa allà Ana sense un guió propi, per l’amor de Déu!), Fernandisco i el mateix director, Ángel Carmona... I el que va venir a partir de les 12 de la nit... sí. Allò ja va ser Cachitos: un programàs de tres hores, amb una mínima presentació al principi d’Ángel Carmona i una deliciosa creativitat en el guió.

Els vídeos de les cançons del gran arxiu de RTVE suposen l’autèntic patrimoni no tan sols de la corporació sinó que a més formen part de les nostres vides i el que em continua semblant fantàstic és que el nivell de llibertat existent a Cachitos ha sigut sempre igual de crític i de brillant des del 2015, independentment del govern que mani a Espanya. Per això Cachitos suposa l’exemple més palmari de la llibertat a Televisió Espanyola. La llàstima és que tan sols duri tres hores l’any: les de Cachitos.