Tinc un pensament

E l que s’ha vist aquesta setmana a La Revuelta és el treball televisiu de l’any. Va tenir lloc el dijous 19, que era l’últim programa de l’any, i a saber quant de temps van trigar a muntar l’espectacle. Amaia, la cantant d’OT, havia anat a presentar el seu nou single. Fins aquí, tot feia presagiar una entrevista normal i corrent, còmplice però rara, de les que són marca de la casa de David Broncano. L’artista estava asseguda al sofà. Bla bla, bla. Però quan Broncano li va preguntar si li havia portat algun regal, ella va dir "tinc un pensament", i va començar a cantar. Pot ser que l’advocat de la becària que va denunciar Nacho Cano, la que respon cantant cançons de Mecano a les preguntes dels periodistes, tingués en aquell moment un pic d’estrès posttraumàtic. El que havia de passar a continuació possiblement el devia alleujar.

Acabava de començar una escena difícil d’igualar: un a mostra de talent desmesurat no només per la veu d’Amaia, sinó pel que l’equip de La Revuelta havia previst. En el que havia de ser un pla seqüència que acabaria amb l’artista cantant a sobre d’una furgoneta davant la porta del teatre on es grava el programa, Amaia comença cantant a capella al sofà, canvien els llums i després, a mesura que la càmera avança amb ella entre el pati de butaques, entren en pla i en so pianistes, coristes, violinistes, flautistes, extraterrestres, astronautes i fins i tot una orquestra de xaranga de carrer. És d’una bellesa commovedora: la que es percep quan un gran equip ha fet un gran treball a partir d’una idea complicada.

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes gastronòmiques per Catalunya

Mònica Terribas destapa els abusos a l’Opus Dei: «S’hauria de compensar el mal psicològic a tanta gent»

Després de veure l’escena i revisar el soroll de les xarxes, em sobtava la duresa amargada d’alguns estómacs, així que tinc jo també un pensament: quin nivell de ruqueria pot arribar a provocar una societat polititzada; a quin grau tan empobridor de ceguesa i mala llet hem arribat si, per a alguns, el fet que La Revuelta sigui el programa preferit dels socialistes impedeix disfrutar o valorar aquests minuts de tele.

¡Deixeu-vos de bajaneries, coi! ¡Expulseu el dimoni de la polarització que us omple les tripes de bilis! L’espectacle que van aconseguir oferir els de La Revuelta a partir d’una simple entrevista amb Amaia, aquells minuts deliciosos i sorprenents, van ser tan universalment bons, tan objectivament bonics, que devien agradari fins i tot a Pablo Motos i a les formigues. Chapeau, pachacho.