La desgràcia ven, per desgràcia

Així ha sigut des d’èpoques pretèrites, en les quals el setmanari de successos El Caso batia rècords de vendes, fins a arribar a l’actualitat, en què els successos (com més escabrosos millor), els pòdcasts de novel·la negra i els relats d’aquest gènere tenen un gran consum. O sigui, que la tragèdia enganxa.

Per a això és important el paper dels professionals que comuniquen la informació, i no només els que són davant les càmeres. Els del darrere també formen part del missatge i les formes. I convé que tots ho tinguem en compte. I també convé que sapiguem que els que presenten tenen sempre una orellera en què reben preguntes a convidats sobre la marxa i ordres, de vegades contradictòries. I és procedent saber que, encara que un professional domini molt el mitjà, això no és sinònim que informar sobre aquests temes sigui fàcil, perquè existeix un component emocional que afecta, i no sempre a millor.

Davant una barbàrie d’aquestes magnituds, toca fixar-se en les formes. I en destaco dues en molt positiu: el carinyo que desprenia Adela González (Mañaneros, La 1), al tocar l’espatlla o acariciar la cara a qui entrevistava des del lloc dels fets: un gest d’afecte que he vist poques vegades. I també Helena Garcia Melero (Tot es mou, 3cat) escoltant amb respecte i sense preguntes que interrompessin el relat colpidor d’un afectat que va quedar atrapat diverses hores a l’autopista. ¡Bravo!

Notícies relacionades

El Mundial de Clubs a la televisió

Sánchez, com Joe Rígoli

El llenguatge gestual i corporal comunica, i molt, i deixo el meu apunt per al president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, que va aparèixer tot el dia perfectament afaitat i amb una armilla vermella, posada per sobre d’una camisa blanca impecablement planxada i sense una gota de fang. ¿Què volia comunicar aquesta vestimenta, pròpia d’una zona en guerra?

Si el president ho va fer per iniciativa pròpia, doble error: d’ell i de ningú al seu voltant que l’hidigués, perquè vorejeva l’esperpent contemplar els plans de Pedro Sánchez o Núñez Feijóo, junt amb Carlos Mazón. Ni que vingués d’un safari, per Déu.