Una esquerra quixotesca

En termes eurovisius, les europees vindrien a ser com ara un Benidorm Fest, on els candidats esperen causar sensació perquè al seu país els reconeguin pel carrer. Ho fan amb el mètode sorpresa del paracaigudisme i la major part d’ells descobreixen que no portaven posada la motxilla. Tot i això, tenen motius per intentar-ho, ja que un o dos escons cotitzen molt més barats a Brussel·les que amb la llei D’Hont en terres espanyoles. Jo, en aquestes eleccions, no em solc prendre el vot gaire seriosament. Rares vegades m’ho plantejo com una cosa transcendent, tot i que conec la importància d’enviar representants a l’òrgan que marca el destí d’Europa. M’és una mica igual, la veritat. Cada votant fa poc mal i jo em permeto el plaer de provar coses noves, com qui fuma per primera vegada un porro.

Notícies relacionades

Les teles i les seves marques

Lola i Jordi

Aquest diumenge votaré un partit ontològicament trist, Esquerra Espanyola, a qui preveig un fracàs perquè no els he vist aparèixer a gairebé cap mitjà. No he llegit el seu programa, però en tinc prou amb la intenció: després de l’amnistia del PSOE i els pactes amb Bildu per a la llei de memòria democràtica, veig aquest partidet com un orfenat simbòlic per a votants orfes. Sempre he pensat que a Espanya li hagués anat millor amb una esquerra jacobina i racional, amb un projecte desacomplexat que no ensabonés els nacionalismes perifèrics i que no caigués tampoc en el nacionalisme mitològic espanyol. El poc que he sentit dir a Guillermo del Valle aquesta campanya em fa pensar que ha col·locat el seu partidet directament allà.

La vella idea d’una esquerra racional i jacobina a Espanya entra per ara a molts pocs caps. Ni tan sols jo estic convençut al 100% que sigui viable, i la trista història del país s’ha encarregat de desacreditar qualsevol intent quixotesc d’inventar-la. Però, ¿quin mal pot fer un vot.