Una esquerra quixotesca

En termes eurovisius, les europees vindrien a ser com ara un Benidorm Fest, on els candidats esperen causar sensació perquè al seu país els reconeguin pel carrer. Ho fan amb el mètode sorpresa del paracaigudisme i la major part d’ells descobreixen que no portaven posada la motxilla. Tot i això, tenen motius per intentar-ho, ja que un o dos escons cotitzen molt més barats a Brussel·les que amb la llei D’Hont en terres espanyoles. Jo, en aquestes eleccions, no em solc prendre el vot gaire seriosament. Rares vegades m’ho plantejo com una cosa transcendent, tot i que conec la importància d’enviar representants a l’òrgan que marca el destí d’Europa. M’és una mica igual, la veritat. Cada votant fa poc mal i jo em permeto el plaer de provar coses noves, com qui fuma per primera vegada un porro.

Notícies relacionades

Aquella tele de l’estiu de 1985

Una experiència més que religiosa

Aquest diumenge votaré un partit ontològicament trist, Esquerra Espanyola, a qui preveig un fracàs perquè no els he vist aparèixer a gairebé cap mitjà. No he llegit el seu programa, però en tinc prou amb la intenció: després de l’amnistia del PSOE i els pactes amb Bildu per a la llei de memòria democràtica, veig aquest partidet com un orfenat simbòlic per a votants orfes. Sempre he pensat que a Espanya li hagués anat millor amb una esquerra jacobina i racional, amb un projecte desacomplexat que no ensabonés els nacionalismes perifèrics i que no caigués tampoc en el nacionalisme mitològic espanyol. El poc que he sentit dir a Guillermo del Valle aquesta campanya em fa pensar que ha col·locat el seu partidet directament allà.

La vella idea d’una esquerra racional i jacobina a Espanya entra per ara a molts pocs caps. Ni tan sols jo estic convençut al 100% que sigui viable, i la trista història del país s’ha encarregat de desacreditar qualsevol intent quixotesc d’inventar-la. Però, ¿quin mal pot fer un vot.