Aquella boda i aquesta adulació televisiva

Uns quants tertulians al plató, al límit entre la xafarderia i el comentarisme; uns vídeos gravats, opinatius, de criatures més o menys il·lustres; una mica d’anecdotari entretingut, com el de Miguel Ángel Revilla explicant per milmilionèsima vegada que el dia del casament va haver d’anar al vàter a correcuita i hi va trobar Harald de Noruega evacuant a la trona amb el sabre al rest, i tones d’imatges d’arxiu que en aquests 20 anys s’han succeït.

És una fórmula barateta per omplir des de l’inici del prime time fins més enllà de la una de la matinada. I sobretot és una còmoda fórmula perquè els actuals monarques sàpiguen que l’imperi Mediaset està incondicionalment al seu servei. Segons aquest treball, aquells 20 anys de casats han sigut una meravella. El rei Joan Carles I va adoptar la seva nora amb absoluta normalitat, vam escoltar que s’hi deia sense que a ningú li donés un atac de tos ferina. Dels dos contraents d’aquesta boda, aquest programa ha posat bàsicament el focus en un: Letizia. Ha sigut la gran protagonista. És la solució per al futur de la monarquia. És llesta, intel·ligent, rapidíssima, té força, magnetisme. Ha transformat Felip, li ha infós naturalitat, simpatia, proximitat. Té molt bona relació també amb la reina Sofia. I així més de tres hores seguides. Home, posem-nos d’acord en una cosa: es tractava de celebrar els seus 20 anys de casats, no d’apallissar-los. En això coincidim. Però haurien de ser prudents amb l’adulació com a sistema operatiu. La iteració de l’afalac debilita. Potser si haguessin convidat Pilar Eyre i Jaime Peñafiel haurien aconseguit un contrapunt oportú.

Notícies relacionades

Creu de Sant Jordi

Un ‘selfie’ amb el Papa

Aplaudímetre

Fa uns dies el veterà periodista Miguel Ángel Aguilar recordava a En primicia (TVE) que als anys 70, quan feia les cròniques parlamentàries, anava a les Corts amb un sonòmetre. Mesurava la durada dels aplaudiments, i la intensitat en decibels. Era molt il·lustratiu veure ses senyories aplaudint amb servil devoció qualsevol cosa que digués el seu líder. I rematava Aguilar amb la seva habitual finezza i ironia: "Pels seus aplaudiments els coneixereu". Doncs sí. Avui l’aplaudímetre segueix.