¿Qui va matar el periodisme?

Parlàvem del seu llibre davant del públic en una llibreria de Madrid. Érem amb l’autor Daniel Gascón, Lucía Méndez i jo, i el públic era tan nombrós que sortia per les finestres: es notava l’interès de la gent, entre preocupat i morbós. Les ganes d’assistir a l’autòpsia. Per casualitat presentàvem el llibre el dilluns en què Pedro Sánchez va sortir a dir entrelínies que la seva carta per expressar la repulsa per les notícies falses era, en certa manera, una notícia falsa: un pas en una estratègia maniquea de polarització per alimentar la discòrdia entre els periodistes i els pseudoperiodistes, etiqueta disponible per a qui faci malament la seva feina i també per a qui amenaci els interessos del Govern central.

Notícies relacionades

Les notes de ‘La familia’

Eurovisió: entre el veto i el postureig

Em va impressionar aquell dia, en particular, el pesar amb què va comparèixer davant el públic Lucía Méndez. Ella mateixa admetia haver intoxicat els seus lectors, involuntàriament, al transmetre’ls el que totes les fonts en el Partit Socialista estaven difonent aquells dies: que la cosa anava de debò, que les possibilitats d’una dimissió eren notables, etcètera. Lucía Méndez és una periodista: com si posés l’accent en el que León Gross explica en el seu llibre, va dir sentir-se com un dinosaure que mira de respirar entre les cendres ardents del meteorit. Així no es pot treballar, es queixava.

Si la pregunta detectivesca és ¿qui va matar el periodisme?, a les raons de col·lapse econòmic, digitalització, mediocritat, precarietat i propaganda política, caldria sumar-hi les de l’opinió pública, corresponsable del delicte: ¿està avui la majoria de la gent interessada en la veritat o a sentir-se en possessió de la veritat? I en conseqüència: ¿quin servei ofereix la premsa?, seria pertinent preguntar-se.