La tornada de Puigdemont en mode astronauta

¡Ah! És tanta l’excitació que els entra que a mi em recorden a aquella saborosa salsEta tropical titulada Ligia Elena, que cantaven Ruben Blades i Willie Colon, aquella estrofa en què les càndides nenes del veïnat exclamen: "¡Ai! ¿I el meu trompetista, quan arribarà?". Naturalment a cada barri televisiu ho canten segons la seva manera de mirar: uns la mar de complaguts i d’altres amb irritació exasperant.

Els sorneguers del Polònia (TV3) ja ens han escenificat com serà la tornada de Puigdemont. Asseguren que Pedro Sánchez li té preparat un coet a Waterloo, i Puigdemont i el seu fidel escuder Comín hi pujaran vestits d’astronautes i arribaran a Catalunya creuant el firmament en càpsula espacial.

Notícies relacionades

Digues-m’ho en un minut

La crisi al Pròxim Orient

Els polonesos assenyalen, no obstant, que es pot produir un contratemps greu: si el Tribunal Suprem torpedina aquesta tornada, Puigdemont podria quedar penjat en l’espai, donant voltes per l’univers tota una eternitat. Home, aquest Puigdemont en mode astronauta és enginyós, però ja que som a 15 dies de la Setmana Santa hauria sigut més oportú dibuixar-lo arribant en burro a la frontera –com va arribar Jesús a Jerusalem– i amb alguns milers de simpatitzants donant-li la benvinguda amb palmons i palmes.

La tele, no obstant, es queda en l’especulació del ¿quan arribarà? i no es pregunta ¿en qualitat de què tornarà?, que és l’important. A Al rojo vivo (La Sexta) va aparèixer divendres Josep Rius, vicepresident i portaveu de Junts, i va enviar aquest avís al personal: "No tornarà Carles Puigdemont, ¡tornarà el president Puigdemont! Va marxar a l’exili com a president, i com a president tornarà". O sigui que la càpsula espacial aterrarà directament al Pati dels Tarongers, i aquí serà picant –ja l’hi vaig advertir aquí setmanes enrere– veure com arreglen això de tenir dos presidents simultanis barallant-se per ocupar el despatx presidencial. ¡Ah! Els programes de conya i de sarcasme estan d’enhorabona. S’acosten temps d’un surrealisme polític encara més delirant.