Dir-se guapo a un mateix

A internet és un vici habitual que la gent que fa alguna cosa construeixi perfils falsos per donar-se bombo. Hi ha escriptorets amb multicomptes a Goodreads i Amazon per curullar de puntuacions positives els seus propis llibres. Hi ha empresaris que compren paquets de bones ressenyes per convertir els seus negociets en bars, hotels i restaurants aclamats per crítica i públic. Hi ha productores que posen pels núvols les seves pel·lícules amb comptes falsos de Twitter. I per damunt de tot hi ha, en general, una histèria col·lectiva desencadenada per l’afany de validació social.

Veig aquests dies el formidable curt documental de Gala Hernández, que li ha valgut el premi César a França. Parla dels incel, solters involuntaris, homes joves ferits pel fracàs sexual, per l’implacable menyspreu de totes les dones del planeta, i ho fa des d’un punt de vista infreqüent en una feminista: des de l’empatia i la compassió cap al noi lleig i solitari que, en el seu aïllament, embogeix. Escriuré en llarg sobre aquesta joia parida amb subtilesa i sensibilitat, però assenyalo ara un nimi detall: en la ideologia dels incel, Pedro Sánchez seria un chad, és a dir, el mascle alfa que devora les collites i provoca la fam sexual dels normalets.

Notícies relacionades

Pedro Ruiz i la crítica elegant

Santos Cerdán i l’ortografia

Bé: de sobte sabem que el chad fa trampes. ¿Quina necessitat té Sánchez de pagar una tuitaire perquè li digui guapo fins a sis vegades en un sol dia? ¿Com d’immens ha de ser el buit que el narcisisme obre en mig d’un home perquè, malgrat ser considerat atractiu fins i tot pels seus enemics, acabi sufragant amb diners del contribuent un compte de Twitter que enalteix la seva bellesa?

Repasso al·lucinat l’activitat de MrHandsome (@pdrsnche) sabent qui el paga i m’instal·lo en el dubte encisat, en la melancolia. Si tots aquests piropos se’ls està llançant a si mateix, ¿quanta buidor, quanta gana, quanta banalitat hi ha allà? Algun dia ens hauran de dir que tot això ha sigut un somni.