La festa del cine espanyol

Notícies relacionades

L’ascensor i el temps

Em ve molt de gust

Ningú s’atrevia a preguntar obertament "¿em tocarà a mi?", però tothom xiuxiuejava els noms d’altres. Qualsevol trucada des de la secció de cultura d’un diari podia provocar un infart de miocardi i la superfície global d’ungles mossegades s’havia de calcular en estadis de futbol. Des d’El Mundo Today el genial Javier Ramos va clavar la seva ironia en el centre de la diana: "L’Acadèmia de Cine assegura que el fet que El País hagi guanyat el Goya al millor diari és absolutament normal i no es tracta d’un suborn". Explicava la nota que és molt recargolat buscar segones intencions en un premi al millor diari imaginable.

Ignoro si amb suborns o no, el fet és que a l’avantsala dels Goya s’han mirat amb més alarma els tractors que el diari progressista. L’absència de noms penjats dels polzes a la primera plana ha convertit la gala en una veritable festa del cine espanyol. Alleujats primer i desbocats després, els grans homes del cine tornen a assaborir la tranquil·litat i després, als bars, discoteques i afters avui celebra amb tanta joia el que ha recollit capgròs com el que no, i tots exhalen amb alleujament després d’haver inhalat amb frenesí. Ningú tindrà vetat l’accés, almenys per aquesta nit, a la casa dels Javis, les entrevistes de contraportada dels diaris de tirada nacional i, més important, les subvencions públiques per a la producció cinematogràfica, que és una Meca reservada a aquests homes que no han sigut acusats a la premsa del que es diu d’ells en petit comitè.