¿Qui voldria ser president?

El gust pel poder és, possiblement, el que millor distingeix unes persones de les altres. Hi ha qui vol manar i qui no ho, ni ho faria tot i que pogués. Jo pertanyo a la segona categoria. Soc conscient que al món fan falten líders, així que accepto i tolero l’existència dels primers. Però si m’oferissin manar, m’hi negaria.
No vull per a mi empoderament, sinó llibertat. Que em manin el mínim possible, que em deixin espai, que em deixin en pau i que quan es molestin per una cosa que jo he dit, em donin la llauna sense conseqüències. En els últims anys, se m’han tret fins i tot les ganes d’anar a votar. L’única autodeterminació que reclamo és la d’escriure, després d’aquestes, les paraules que em vinguin de gust.
Penso això al final d’una setmana en què el Govern central ha constatat que viu sotmès a gent que desitja manar: tan gran és el seu desig de mantenir-se en la fantasia que mana. Així, un partit que compta amb menys de mig milió de vots i ni tan sols governa la seva autonomia, al costat d’un altre que gira entorn d’un canal de Youtube amb aires de txeca esdentegada, han convertit l’aprovació de tres decrets en l’acte d’humiliació política més sonat que s’ha vist en els últims temps.
En una mateixa jornada, votacions que es retarden 30 minuts per suposats problemes tècnics i en les quals s’oculta als diputats del PSOE que s’ha ofert a Junts en aquells 30 minuts una migració autonòmica de les competències en immigració, o una venjança personal de Podem contra Yolanda Díaz tombant un decret beneficiós per a "la gent". A Espanya, un es podria preguntar qui mana, però la pregunta més endimoniada és per a què volen ser-hi.
¿Com de desmesurat ha de ser el desig de manar d’un home quan està disposat a ocupar el govern d’un país en les condicions de xantatge permanent en les quals viu Pedro Sánchez? ¿Satisfà aquest desig, potser aquesta set, el fingiment col·lectiu que és ell que mana i presideix quan ha quedat provat, des d’aquest primer mercat parlamentari, que l’únic que pot fer Sánchez és donar molt de pressa el que d’altres li exigeixen de mala manera?
¿Fins a quin punt està disposat a humiliar-se el rei perquè els lacais, amos de la guillotina, li permetin lluir la corona? Pocs contes han sigut en aquest sentit més eloqüents que el del vestit nou de l’emperador. Sánchez governa tant com aquell ridícul monarca vestia les seves gales.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Els veïns surten de les seves ciutats a comprar roba i productes de la llar
- Els comicis del 2027 Junts aposta per prohibir als okupes l’empadronament
- Medicina La cirurgia plàstica arrasa entre els aspirants MIR
- Míchel, hospitalitzat d'urgència per un problema de salut
- Cas sota investigació L’Ana Julia va rebre a la presó regals dels funcionaris a canvi de sexe
- Nou Pontífex Parla l'investigador de Tortosa que va dissoldre la secta Sodalicio del Perú: "El papa Lleó XIV va tenir un paper imprescindible"
- Cita internacional el 10J La Sagrada Família de Barcelona convidarà el Papa Lleó XIV pel centenari de Gaudí al juny de 2026
- Febre per Bad Bunny: 10 concerts a Madrid i 2 a Barcelona
- Mor James Foley, el director predilecte de Madonna i responsable de dues pel·lícules de la saga ‘Cincuenta sombras de Grey’
- Negociació PSOE-Junts El Consell de la UE tornarà a debatre sobre l’oficialitat del català el 27 de maig