¿Qui voldria ser president?

El gust pel poder és, possiblement, el que millor distingeix unes persones de les altres. Hi ha qui vol manar i qui no ho, ni ho faria tot i que pogués. Jo pertanyo a la segona categoria. Soc conscient que al món fan falten líders, així que accepto i tolero l’existència dels primers. Però si m’oferissin manar, m’hi negaria.
No vull per a mi empoderament, sinó llibertat. Que em manin el mínim possible, que em deixin espai, que em deixin en pau i que quan es molestin per una cosa que jo he dit, em donin la llauna sense conseqüències. En els últims anys, se m’han tret fins i tot les ganes d’anar a votar. L’única autodeterminació que reclamo és la d’escriure, després d’aquestes, les paraules que em vinguin de gust.
Penso això al final d’una setmana en què el Govern central ha constatat que viu sotmès a gent que desitja manar: tan gran és el seu desig de mantenir-se en la fantasia que mana. Així, un partit que compta amb menys de mig milió de vots i ni tan sols governa la seva autonomia, al costat d’un altre que gira entorn d’un canal de Youtube amb aires de txeca esdentegada, han convertit l’aprovació de tres decrets en l’acte d’humiliació política més sonat que s’ha vist en els últims temps.
En una mateixa jornada, votacions que es retarden 30 minuts per suposats problemes tècnics i en les quals s’oculta als diputats del PSOE que s’ha ofert a Junts en aquells 30 minuts una migració autonòmica de les competències en immigració, o una venjança personal de Podem contra Yolanda Díaz tombant un decret beneficiós per a "la gent". A Espanya, un es podria preguntar qui mana, però la pregunta més endimoniada és per a què volen ser-hi.
¿Com de desmesurat ha de ser el desig de manar d’un home quan està disposat a ocupar el govern d’un país en les condicions de xantatge permanent en les quals viu Pedro Sánchez? ¿Satisfà aquest desig, potser aquesta set, el fingiment col·lectiu que és ell que mana i presideix quan ha quedat provat, des d’aquest primer mercat parlamentari, que l’únic que pot fer Sánchez és donar molt de pressa el que d’altres li exigeixen de mala manera?
¿Fins a quin punt està disposat a humiliar-se el rei perquè els lacais, amos de la guillotina, li permetin lluir la corona? Pocs contes han sigut en aquest sentit més eloqüents que el del vestit nou de l’emperador. Sánchez governa tant com aquell ridícul monarca vestia les seves gales.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Successos Els Mossos investiguen una baralla entre un home i el coronel Pedro Baños mentre firmava llibres per Sant Jordi
- Accident Un funeral multitudinari acomiada la família Escobar-Camprubí
- Novetat Cercle blau a Whatsapp de Meta AI: com treure'l del telèfon
- SALUT Un bacteri, possible causa de l’augment del càncer colorectal
- Sant Jordi 2025, la festa del 23 d'abril Cercas, Bosch i Dueñas coronen un Sant Jordi miraculós i pletòric
- A Catalunya El fiscal planteja recuperar els 30 dies d’arrest de delinqüents habituals
- Els comptes de la Generalitat El Govern cedeix davant ERC i dividirà la injecció dels recursos
- Estratègia de defensa El Govern rescindeix unilateralment el contracte d’armes amb Israel
- Els tractes de l’Executiu amb l’empresa 2,5 milions d’euros en nou adjudicacions més
- Final d’un pontificat L’ala dura del conclave augura un cisma si s’elegeix un papa continuista