La crítica de Monegal: Bosé remata Dominguín, aquella «icona del franquisme»

Diu Bosé, recordant el turment de la seva infància i primera joventut, quan patia el menyspreu del seu pare, que li deia contínuament efeminat i ‘maricon’: «Tinc dos clars culpables de tot el que em va passar. I m’he dit: ¡enfronta-t’hi! [...] Això no era una família, era una trampa. La veritat és que jo vaig créixer sense pares. Quan arribaven em deia a mi mateix: a veure si se’n van aviat, perquè no porten res de bo». Però Bosé distingeix: una cosa és el seu pare «el mascle icona del franquisme», que es delia perquè el convidessin a El Pardo, per les caceres del règim i per les altres batudes de caça que protagonitzava la seva bragueta; i, una altra, la seva mare, que va haver d’aguantar molt fins que va decidir separar-se després de 12 anys terribles.

Notícies relacionades

L'editorial de Cristina Villanueva: Quan la corda es trenca

Una ‘Marató’ d’emocions

En aquest primer capítol emès Bosé es transforma en parricida. Això televisivament fascina molt. No ha sigut un parricidi en to cruent o acarnissat. Bosé no ha utilitzat aquella tonalitat tan lúgubre, tremendista, de quan parlava del coronavirus. Aquesta vegada ha dibuixat el pare evitant adornar el retrat amb pinzellades d’acritud. Amb el relat, pausat, ja transmetia prou cruesa. Dur ha sigut el record de quan Dominguín se’l va emportar, per força, a l’Àfrica –Bosé teia 11 anys– a matar animals perquè es fes un home. Va ser un viatge humiliant. El nen no volia anar-hi. El pare l’hi obligava. Va acabar contraient la malària. Va estar a punt de morir.

En els temps de l’antiga Roma als parricides els posaven lligats vius dins d’un sac i els llançaven a l’aigua (‘Poena cullei’, és a dir, ‘la pena del sac’). En època de l’emperador Constantí, afegien serps verinoses dins del sac. El cas de Bosé és diferent: és un parricidi en diferit, és a dir, remata el pare 27 anys després d’haver mort. A Roma mai l’haurien condemnat a res. I el més important: és el mateix Bosé que condueix i protagonitza el relat de la seva vida. Res hi ha mes terrorífic que siguin els de la tele els que et facin la biografia, al seu aire, com sol passar últimament d’ordinari. Com deia aquell perspicaç i agudíssim escriptor anglès Quentin Crisp: una autobiografia és una autonecrològica a la qual només li falta l’última entrega, el capítol final.