La crítica de Monegal: A Marc Giró li ‘okupen’ el pis i s’enamora de l’‘okupa’

Vestia humilment. Era jove, ben plantat, atractiu.El Marc li va dir que fes el favor de marxar, però l’‘okupa’ li va advertir que havia preparat sopar per a dos, a més de netejar la cuina, posar la rentadora de la roba bruta i treure-li els gossets a passejar. Davant aquest panorama, evidentment, van sopar junts. I al concloure, el Marc va acabar ficant-se al llit amb ell. «És molt mono, està fibrat i jo no soc de pedra» confessava, i afegia: «Vam fer l’amor, ¡tres vegades seguides! ¡Tres orgasmes! ¡Una meravella!». Al matí següent, l’‘okupa’ li va portar al Marc l’esmorzar al llit. I així ha anat conformant-se un clima molt pintoresc en aquell piset. El propietari i l’‘okupador’ viuen una rara felicitat circumstancial, probablement inestable, i no sabem quant durarà l’assumpte.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

¡Ah! El monòleg televisiu, construït amb imaginació, espurna humorística, i un punt de surrealisme, és un art. Rarament s’aconsegueix. Aquesta vegada, amb Marc Giró, sí. Avui moltes de les estrelletes de la tele que tenen programa –d’entreteniment sobretot– s’obstinen a fer el seu ‘monologuet’. En realitat, són posicionaments pseudopolítics per donar-se importància. Creuen que guanyen prestigi. No importa que els seus programes siguin adotzenada espuma o barbacoes de vísceres humanes en viu. De sobte executen la seva impostura, la seva falsedat, i es fan la il·lusió que adquireixen un estatus superior en el seu ofici.

El monòleg és una altra cosa. Un dels meus monologuistes preferits, dels de veritat, és Godoy. Ell prefereix dir-se a si mateix ‘charlista’. Fa temps que no el veig a la tele. Solia començar dient: «He fracassat tant en la meva vida que infonc respecte». La frase té substància. Un altre dels grans va ser René Lavand, tristament mort, el 2015, a la ciutat argentina de Tandil. Era manc de la mà dreta i no obstant sublim prestidigitador il·lusionista. Manejava les cartes amb l’esquerra. Era un prodigi. I mentre feia les seves meravelles, anava explicant històries amb una sornegueria, una ‘finezza’ i una profunditat que deixava parat el públic. Deia: «Només vaig voler afegir bellesa a la sorpresa». Avui li agraeixo a Marc Giró el seu monòleg de l’‘okupa’. Una estimable raresa televisiva.