Realitzador històric de TVE

Sergi Schaaff, el ferri capità de ‘Saber y ganar’, mor al peu del canó

El director del longeu espai va destacar en els 70 per les seves adaptacions televisives d’obres teatrals i en els 80 i 90 per concursos com ‘Si lo sé no vengo’ i ‘El tiempo es oro’

Sergi Schaaff, el ferri capità de ‘Saber y ganar’, mor al peu del canó

ACN

3
Es llegeix en minuts
Inés Álvarez
Inés Álvarez

Periodista

Especialista en programes de televisió i sèries

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Molt s’està parlant de la longevitat del concurs cultural ‘Saber y ganar’ i del seu immarcescible presentador, Jordi Hurtado, però rere seu, tot i que mai a l’ombra, hi havia Sergi Schaaff (Barcelona, 1937), el seu director, que ha mort aquest dimarts als 85 anys, sense deixar d’estar al capdavant del programa, cuidant-se de fins al mínim detall (els plans, les preguntes...) mentre el seu cos d’octogenari i el seu creatiu cap, sempre en ebullició, l’hi van permetre. I si no, com va passar els últims mesos, fent-ho per telèfon. «Aquí estaré fins que el cos aguanti», deia a EL PERIÓDICO el 2017, quan es complia el 20è aniversari del programa, mentre passejava pel plató amb un aire barreja de Pare Noel i savi boig, de mag bonàs que cada dia feia màgia a la tele. 

El ja mític concurs cultural ‘Saber y ganar’, que el febrer va fer 25 anys a La 2 de TVE, i aquest any ha rebut, per fi, un premi Ondas («la cirereta», com ho va definir el desaparegut realitzador, amb una salut delicada que li va impedir recollir-lo al Liceu, però no disfrutar-lo) és, sens dubte, un dels més clars exponents de la seva carrera i en què va treballar a fons ja ben entrada la seixantena, quan molts somien amb la jubilació. No obstant, la seva carrera a la tele (premiada amb la Creu de Sant Jordi el 2014), que va iniciar als anys 60, quan només hi havia una cadena, TVE, s’ha anat trufant de grans títols que ja formen part de la història d’aquest mitjà, com ‘Si lo sé no vengo’ i ‘El tiempo es oro’.

Adaptacions de grans clàssics

Abans de bolcar-se en els concursos que tantes alegries li van donar, els seus primers treballs a TVE van ser en programes que només els més grans recorden, com l’espai ‘Aquí el segundo programa’ (1966), en l’acabada d’inaugurar La 2 (coneguda llavors com UHF), i ‘La carretera es de todos’ (1967), i es va encarregar, en l’última etapa, de les adaptacions, generalment d’autors clàssics, a la televisió de l’espai dramàtic ‘Novela’, magnífic preàmbul de les actuals sèries per on van passar, entre 1962 i 1969, els millors del panorama actoral de l’època.

En els anys 70 va seguir amb les adaptacions en el programa ‘Ficciones’ (1971), ‘Original’ (1971) i ‘Teatro Club’ (1976). De fet, el seu primer Ondas li va arribar el 1979 amb la direcció de ‘Salomé’, protagonitzada per Núria Espert i adaptada per Terenci Moix. Per al circuit català va desenvolupar ‘Terra d’escudella’ (1977) i ‘Festa amb Rosa Maria Sardà’ (1979). També va exercir el càrrec de director de RTVE a Catalunya. Però el seu fort era crear i dirigir programes. I, malgrat un breu pas per TV-3 amb ‘Vídua però no gaire’ i la valenciana Canal 9, amb ‘El show de Joan Monleón’ (1989), sempre li ha sigut fidel a TVE.

Es va estrenar en els concursos en la dècada dels 80 amb ‘Si lo sé no vengo’ (1985-1988), on va iniciar el seu fructífer idil·li professional amb Jordi Hurtado (a qui acompanyaven Virginia Mataix i la mítica veu de ‘Saber y ganar’, Juanjo Cardenal), en què es posaven a prova tant els coneixements com les habilitats físiques (d’aquí el títol) i encara tenia temps per encarregar-se d’‘El tiempo es oro’ (1987-1992), amb el ja desaparegut Constantino Romero i Janine Calvo.

Grans professionals

Notícies relacionades

Aquesta va ser també l’època de ‘3x4’ (1988-1989), concurs pel qual van desfilar grans professionals: a més d’Hurtado i Romero, Júlia Otero i Jordi González. El concurs va suposar el naixement de l’estrella televisiva del serrell rebel, que va enlluernar els espectadors. Amb ella repetiria el 1989 amb l’espai d’entrevistes ‘La luna’, en què l’actual directora i presentadora de ‘Julia en la Onda’ (Onda Cero) es mostrava com un astre amb llum pròpia. 

Ja en els anys 90, se succeirien, sota la direcció de Schaaff, ‘La vida es juego’ (1992-1994), un altre cop amb ‘la veu’ Romero’, i ‘Ruta Quetzal’ (1993), amb el també desaparegut Miguel de la Quadra Salcedo, fins que de la mà d’Hurtado va agafar el timó de ‘Saber y ganar’. Els vents favorables els han portat a bufar les espelmes pels 25 anys a bord d’aquest transatlàntic cultural d’on només la mort ha obligat a abandonar el seu ferri capità. I al peu del canó.