La crítica de Monegal: Nou director de TV-3, però ja ho sabíem

M’afegeixo als crits d’al·leluia, només faltaria. Ara bé, cal assenyalar que Gras ja va ser elegit a l’abril, pel mètode tradicional, o sigui, a dit, i des d’aleshores que exerceix el càrrec. Això d’ara, aquest recurs d’agafar mitja dotzena de criatures perquè li ratifiquin el càrrec que ja ostentava, no passa de ser un simulacre.

Dit això, cal dir que el mètode electiu no ha de ser un factor d’erosió, ni tampoc de sobrevaloració, sobre la qualitat i capacitat de l’afavorit. Això només depèn de com exerceixi la seva funció i comandament. De manera que cal donar a Gras un temps prudencial per poder analitzar-ho. El que sí que coneixem és el seu passat. Trenta anys a la Corpo («¡S’aposta pel talent intern!») ens deien amb èmfasi al ‘TN’). Doncs sí, 30 anys exercint diversos càrrecs a la casa.

¡Ah! Això té un cert regust a funcionariat. De fet, totes les teles públiques han acabat sent colossals estructures atapeïdes de funcionaris. El que és apassionant de Gras és que aquests últims sis anys ha sigut adjunt a la direcció de TV-3, a més de director de continguts i programes. És a dir, que aquesta deriva de la cadena, de ‘cheerleader del procés’, ell l’ha protagonitzat com a alt càrrec.

Hi ha el dubte de si tot ha passat ‘malgré lui’, o si ja li anava bé. Sens dubte, el perfil de Gras sembla molt diferent al de Sanchis. Aquelles sessions, autoelegint-se com a moderador-estrella de debats... ¡Ah! Tot aquell escàndol, no sembla, per fortuna, l’estil de Sigfrid Gras.

Notícies relacionades

El Mundial de Clubs a la televisió

Sánchez, com Joe Rígoli

Ben mirat, s’enfronta a una temporada pràcticament resolta. La majoria del pastís ja s’ha repartit entre les tres o quatre productores habituals. El moviment de monaguill@s ja està dissenyat. I per evitar un excés d’homilies, un toc de ‘fest’, ‘Eufòria’ o sifó musical serà implementat, per entretenir el ‘kindergarden’. En matèria ‘processista’ (Junts / ERC) equilibri sobre la marxa d’acord amb els Dalmases, els de veritat, que pressionen sense colpejar els mobles però amb gran eficàcia.

En resum, desitjo a Sigfrid Gras encert i temperància. Recordeu el que diuen els grans escaquistes quan algú intenta intimidar-los: al final, el rei i el peó acaben a la mateixa caixa.