Pérez Tornero: «Digui el que digui la llei audiovisual, RTVE apostarà per les productores independents»

Ha fet l’efecte que, a la Unió Europea, es jugava perquè les televisions públiques desapareguessin amb la transformació digital. Una bona part.

Les directives comunitàries les han tractat com un servei comercial i no com un servei públic. Hi ha hagut un ensurt. El tema digital semblava que era que tothom pot competir amb tothom. ¿I què ha passat? Doncs que no tot és per bé. Per exemple, en el tema de la saturació informativa hi ha hagut molt enrenou informatiu, hi ha hagut molta ‘fake news’ i això ja preocupa des del punt de vista democràtic, des del punt de vista de la sobirania tecnològica. Preocupa també que en la tecnologia, de sobte, Europa s’ha trobat fora o que està en mans d’una potència com la Xina o dels Estats Units. Hi ha poques empreses digitals que treballin amb sobirania europea. Ara hi ha una sensació bastant sòlida en la Comissió Europea, al Parlament, als estats, que o treballem tots junts (desenvolupament digital, alta tecnologia, intel·ligència artificial, drets digitals i audiovisual) o perdem una essència sobre què pot ser Europa en el futur, què és.

Hi ha hagut un cert menyspreu al caràcter de servei públic. Està canviant. L’altre dia, a Cannes, ens vam reunir els directors de les televisions públiques més importants, el que s’anomena Big Five, per dir que el cine europeu està finançat i suportat per les televisions europees, no només amb diners, que podria posar qualsevol, sinó amb suport, instrucció i divulgació, i sense això el cine europeu no seria el que és. Ens passaria com en l’NBA, que tots els jugadors bons d’Europa se n’anirien a jugar a l’NBA i el bàsquet a Europa quedaria molt tocat. Doncs això en cine és molt important.

El que passa és que aquest discurs tothom el compra, però després, quan s’ha de concretar, per exemple, en la llei audiovisual espanyola que s’acaba de votar, es legisla a favor de les televisions privades. Aquí Espanya pot fer molt en positiu. Que la llei determini que Radiotelevisió Espanyola pot donar suport a productores que estan alineades amb altres canals, entre cometes independents o no independents, no vol dir que Radiotelevisió Espanyola no faci una aposta ferma per la producció independent i la farem, en cine, en programació, amb respecte als drets de tothom, però la farem amb molta fermesa. Per nosaltres l’obligació d’invertir en cine espanyol i audiovisual espanyol és més gran, és a dir, estem més obligats per les hores que ens computen, però ho farem amb molt de gust. I també intentarem defensar entre les productores les que podem contractar, no només les grans, sinó també les petites i les emergents. Si no hi ha pluralitat en la contractació i en el suport, no hi ha diversitat cultural, no hi ha diversitat lingüística, per exemple. També donarem un suport important a la diversitat lingüística. Amb independència del que sigui la llei i dels ‘lobbies’ que hi hagin influït i de les concessions que s’hagin fet o no, el paper de TVE és més important. Proposaré una reunió amb els productors audiovisuals, amb el món del cine, per manifestar la nostra ferma voluntat i compromís amb això. Perquè és un compromís creatiu. No és un compromís amb el capital, sinó amb el capital creatiu.

Però fa la sensació que al Congrés no hi ha una majoria a favor de la televisió pública. A mi em consta que el Govern mira de defensar la televisió pública perquè m’ha assegurat un finançament raonable. Un signe molt significatiu és que ens han donat fons Next Generation per modernitzar-nos. Amb molta determinació i altura de mires, el primer partit de l’oposició ha manifestat el seu compromís amb la xarxa de televisió pública, perquè si no, no es parlaria de certes zones. I en general, quan parles de l’esquerra, de la dreta, tret d’alguns grups que han manifestat que liquidarien la televisió pública, els altres no manifesten aquesta voluntat de final de la televisió pública. El que ens trobem és que, així com les televisions privades són molt secretes o no transparenten els seus comptes, les seves decisions, nosaltres estem oberts a anàlisis, oberts en canal. O sigui, fins i tot és difícil competir en una subhasta esportiva perquè de seguida se sap de quants diners disposes o quant cobra un presentador. Però aquesta transparència és bona i per això estem més sotmesos al vaivé de la crítica. Pel que estem veient en la gran consulta, que és una investigació que estem fent amb enquestes i entrevistes qualitatives, la gent espera molt de la televisió pública i la valora. D’altra banda, l’audiovisual és el que hem de potenciar.

Els adversaris/competidors són potents perquè a vostè, personalment, també l’han intentat obrir en canal en les seves finances privades. El càrrec ho porta. Ho porto amb esportivitat. És a dir, si a mi em diguessin com m’agradaria que parlessin de mi els mitjans, jo demanaria que hi hagi veracitat, que comprovin les informacions i que no transmetin cap notícia falsa. Un està en actiu, ha de sotmetre’s a l’escrutini de l’opinió pública, que és constant, i a mitjà i llarg termini queden patents certes coses. Hem entrat en un procés de transformació molt seriós que s’està revelant. Crec que la independència dels professionals ha crescut. Crec que la credibilitat dels nostres informatius creix i s’ha d’assenyalar programes especials de la cobertura que estem fent de la guerra d’Ucraïna. Les anàlisis que es fan, estan donant la talla i totes les altres coses passaran.

Llavors, ¿no té vostè dossiers de periodistes amagats? Sempre he defensat els consells de redacció, que són el lloc en què la redacció d’un mitjà pot expressar la defensa de la seva independència. En aquest cas tenim un estatut que diu si algú no vol firmar una informació, no l’ha de firmar. Si algú rep una cosa que atempti contra la seva independència professional, pot manifestar-ho, pot anar al consell i a més hi ha una línia editorial de la corporació que ha de ser independent, que ha de ser neutral políticament i ha de ser avançada, socialment compromesa. Bé, doncs per això està el consell, un consell sòlid, estable, permanent i seriós i rigorós; ve molt bé. I jo crec que s’ha de defensar que som de les poques redaccions del nostre país que té aquestes garanties, que a més jo comparec habitualment cada mes davant el Parlament i explico decisions. Això és sa i simplement ens hi hem d’acostumar, que el diàleg entre els professionals, els directius, etc. serà sempre un diàleg viu, perquè cada un té el seu criteri i que d’aquest diàleg sortirà la llum.

Un diàleg que pot comportar riscos... La porta del meu despatx de president estarà sempre oberta. Per qui ho vulgui. Qui vulgui dialogar i qui vulgui, diguem-ne, conèixer un punt de vista i intercanviar. Després, tots tenim una responsabilitat. Aquesta responsabilitat cada un l’ha de complir on li toca. Estic satisfet de la tasca que estic tirant endavant. M’agradaria anar més ràpid, m’agradaria satisfer més les demandes de la societat, però la veritat és que aquesta casa té una trajectòria molt llarga, de molts anys i ha passat per moltes vicissituds de tota mena i estar a l’altura de les circumstàncies requereix tranquil·litat, temps i responsabilitat i sobretot paciència. Agraeixo la paciència dels ciutadans amb nosaltres i també demano als meus executius que tinguin especialment paciència.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Li han retret també una certa inestabilitat en el seu equip directiu. Hi ha executius que són molt indicats per una època i per un moment. Tinc bons consellers i em diuen que el ritme de canvis d’executius en una empresa privada és molt més alt que el nostre. Quan compares amb institucions polítiques, només has de mirar els canvis que es produeixen. Tenim l’estabilitat necessària, però hi haurà més canvis. És lògic. Hi ha executius amb una competència que venen molt bé per un moment trencador i altres per un altre. I després s’ha de tenir en compte que en aquesta casa hi haurà uns 140 executius. He fet nomenaments sobre 10 i a més els he pogut fer proposant-ho al consell d’administració. No han sigut nomenaments meus. Els successius nomenaments d’aquests directius s’han fet mitjançant un concurs públic. Tenim una plantilla estable, perquè no s’acomiada la gent, i perquè tenim un pla de reposició ampli.

Aquest consell va ser resultat d’un canvi legislatiu després d’un període una mica tempestuós. ¿Està content de com està funcionant la governança de la radiotelevisió pública? He après que has de tenir sempre, en tots els moments de la vida, un cert descontentament per millorar i una certa rebel·lia per agafar força per al canvi. Aquest país necessita molts canvis en tots els sentits. Com has dit, aquest consell n’és un. Ho he reconegut públicament, la incorporació del concurs públic és un avanç. L’elecció per una majoria de dos terços també ho és i en aquest procés s’han arrossegat alguns aprenentatges que ens portaran a millorar en el futur. Jo crec que s’ha de millorar, no anar enrere. Sincerament penso que s’ha d’avançar, s’ha de continuar avançant i crec que l’arc polític en general té assumit que el camí és pràcticament irreversible i que al fer-ho irreversible estem consolidant una institució que ha de ser progressivament cada cop més independent.