‘El desafío: 11M’: emoció i indignació per explicar una brutal tragèdia

«Un dels grans valors d’aquest treball és que tenim el privilegi de la distància, la perspectiva històrica», afirma el seu director, Carlos Agulló, autor de documentals com ‘Complot para la paz’ i ‘Los demás días’. «L’hem rodat aquest últim any i la gent pot parlar amb llibertat, com potser no podia fa 10 anys, perquè ja no respon a un càrrec polític o administratiu», puntualitza, desmarcant-se de passada d’‘11-M’, el documental sobre el mateix tema que va estrenar fa unes setmanes Netflix, que compta també amb testimonis de temps enrere. Això explica, per exemple, que en el d’Amazon no participi Pilar Manjón, presidenta de l’Associació 11-M Afectats del Terrorisme entre 2004 i 2016, que sí que apareix en el de Netflix. «No és que hagi dit sí a un i no a l’altre el mateix any», aclareix Agulló. També van declinar sortir els dos candidats a la presidència en les eleccions d’aquell any, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy.

150 hores de gravació

Entre les 65 entrevistes (i 150 hores de gravació) que inclou ‘El desafío: 11M’ amb supervivents, testimonis, periodistes (Antonio García Ferreras, Pedro Jota Ramírez, José Antonio Zarzalejos, Jesús Ceberio, Lorenzo Milá, Alfredo Urdaci), jutges, membres de les forces de seguretat, l’excap del CNI (Jorge Dezcallar), la viuda d’El Chino (un dels implicats que es va immolar a Leganés) i líders polítics (Eduardo Zaplana, Elena Valenciano, José Blanco...), hi ha també una xerrada recent amb José María Aznar, que torna a justificar l’actuació en el PP durant aquells convulsos dies.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Perquè la dimensió política que va cobrar l’11-M és un dels aspectes en els quals més incideix aquesta docusèrie, contraposant les diferents versions. «Tenim un país que està bastant polaritzat i passen aquestes coses», reflexiona Agulló, que reconeix que el més complicat del rodatge va ser decidir «on s’abreujava i on calia estendre’s, tractant-se d’un cas amb tantes ramificacions». «Nosaltres no som investigadors ni historiadors, sinó explicadors d’històries, i el que teníem clar és que havíem de fer un documental que se cenyís al que està demostrat, perquè si ens posem a especular és molt perillós», recalca.

Els va ajudar també estructurar la docusèrie en quatre episodis de 50 minuts que no estiguessin marcats per l’ordre cronològic dels fets, sinó que expliquen la història des de diferents punts de vista i des d’un gènere cinematogràfic diferent». El primer dona veu a les víctimes i els testimonis; el segon relata l’atemptat a través dels polítics i els mitjans de comunicació de cara a les eleccions de pocs dies després; el tercer explica l’atac des del punt de vista dels policies i els implicats, i el quart se centra en el judici. Així, l’emoció que provoquen els testimonis de les víctimes es combina amb la indignació que genera en l’espectador l’ús partidista que fa la política d’una de les tragèdies més grans viscudes a Espanya, tal com denuncien algunes de les persones que van pujar aquell fatídic dia als trens que van saltar pels aires.