La crítica de Monegal: Un ‘figurí’ de 90 anys captiva ‘Masterchef abuelos’

Fer programes d’avis no atrau els anunciants. No hi fiquen publicitat. Creuen que l’únic que comprem és escaiola per llançar-lo al parc als coloms. Ben mirat, amb les jubilacions que es dispensen, potser tenen una mica de raó. Hi ha un altre factor definitiu: malgrat el que deia aquell antic anunci d’una marca de roba, l’arruga per a la tele no és bonica. Diuen que queda malament en pantalla un paisatge de potes de gall, calvície i solcs a la pell. Interessa que es vegi molts cabells i no tant el que hi pugui haver a sota, al cervell.

Hi ha de tant en tant excepcions. A ‘Masterchef avis’ la càmera s’ha recreat molt en el nonagenari Andrés García-Carro. Va triomfar enormement. És un avi fora de norma. Torrat, atractiu, cos de pinzell, i una melena que a mi em va recordar Robert Redford en els seus bons temps de ‘Els tres dies del còndor’. És famós des de fa un any a les xarxes. Grava clips amb C. Tangana. I es fa anomenar The Spanish King com a nom de guerra.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Van convidar un moment Carmina Barrios i quan la va veure, li sortien els ulls de les conques. Li va demanar una cita, en l’assossec d’algun cafè discret. ¡Ah! Potser acaben a ‘First dates’. A ‘La Voz senior’ el planter de vellesa és una altra excepció a la regla de la tele. El més veterà, un asturià de 95 anys, que forma amb el seu fill el duo Los Rogelios. Cantó la ranxera-vals ‘Tres piedras negras’. «Tres piedras negras en el camino / y ya no me causan ni dolor ni pena». ¡Ah! L’edat és com la ‘banyera de Munic’ dels nefròlegs: dilueix les negres pedres dels records. Serveix, a més, aquest concurs per escoltar temes que ja no posen a la tele. Està per fer un programa que serveixi per no oblidar ‘Luna Caprese’, o ‘Stardust Melody’, o ‘La casita de mis viejos’. La història musical sembla que ja no interessa.

«Si els cabells fossin importants, serien dins del cap, no fora», deia el meu estimat i recordat Eduardo Galeano, frase a la qual sempre acudeixo a la recerca d’un confort ingenu.