La crítica de Monegal: La tele, ‘El Valle de los Caídos’ de la política

Home, és veritat –i no és nou– que molts polítics defenestrats del seu càrrec tendeixen a abraçar la tele creient que serà un bon refugi. Ara mateix en el programa de Risto tenen en nòmina, a més d’Ábalos, José Manuel García Margallo,  Celia Villalobos, Esperanza Aguirre... i en breu debutarà Susana Díaz, que l’altre dia ja va mantenir una conversa amb Risto en què va dir que estava il·lusionadíssima.

Notícies relacionades

Reflexions a les fosques

La final

Des d’un punt de vista estrictament de contracte laboral, la vida d’un polític que fitxa per una cadena és bastant lumpen. La soldada que els poden proporcionar és exigua. No és com abans. Avui les cadenes munten contínuament tertúlies perquè és una manera baratíssima d’omplir els programes. Paguen quatre duros. No es pot comparar amb el veritable paradís dels polítics, les portes giratòries cap al consell d’administració de multimilionàries empreses magnífiques. L’única manera de prosperar econòmicament en l’àmbit televisiu és oferir un plus, instituir-se en artistes, disfressar-se, muntar un teatret, o sigui, anar abandonant el ‘pour parler’ de la tertúlia i entrar de ple en el xou, i transformar-se en això que diuen ‘fer d’un mateix un espectacle entretingut’. És el cas per exemple de l’expresidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, que va començar de tertuliana precisament amb Risto i aquest agost ha acabat fent de decorativa cuinera en aquest sidral gastronòmic anomenat ‘La última cena’ de Tele 5. 

Descartada doncs la tele com a gran refugi laboral de què puguin viure esplèndidament bé els polítics, queda el veritable motiu pel que busquen delerosament que els enfoquin les càmeres: ¡demostrar que continuen vius! Quan són víctimes del punyal de la política necessiten mostrar-se, que els vegin, aparèixer, exhibir-se. ¡Ah! És molt humà aquest frenesí. El terrible és quan descobreixen que si la política és un punyal, la tele és una implacable barbacoa caníbal.