Diana Gómez i Maxi Iglesias, la parella de ‘Valeria’: «Els homes vulnerables també són atractius»

La crisi dels 30 és un tema que planeja constantment a ‘Valeria’, la sèrie de Netflix basada en les novel·les d’Elísabet Benavent que torna a la plataforma aquest divendres, 13, amb l’estrena de la segona temporada. Diana Gómez (Igualada, Barcelona, 1989) i Maxi Iglesias (Madrid, 1991), la parella protagonista, saben bé del que parla l’autora, ja que reconeixen que ho han viscut en carn pròpia. Ella, per una sequera professional que la va obligar a replantejar-se la seva vida durant un estiu en què va haver de treballar en altres oficis per tirar endavant, i ell, durant un període a l’Argentina que li va servir per reconnectar amb si mateix.

La Valeria comença una altra etapa sentimental i professional de la seva vida en aquesta nova temporada, però continua mantenint els dubtes, que són innats en ella. 

Diana Gómez: Al cap i a la fi això també passa perquè quan estàs tant temps amb una persona i t’has acostumat a ser dos i ara estàs tu sola, en aquella nova etapa has de descobrir qui ets sense estar casada, saber què vols, com ho vols i si el que està passant passa perquè tu vols que passi o perquè s’ha donat així. Així que la Valeria no s’ho para de plantejar tot contínuament i això fa que se senti insegura. A més, és una persona que, com a escriptora, necessita definir molt el que passa en el seu entorn. Crec que també és un procés de maduració, d’adonar-se de com gestionar-ho tot.

¿Han viscut la crisi dels 30 de què tant es parla en la sèrie?  

Diana Gómez: Una mica, als 29 anys. Abans de ‘Valeria’ vaig viure un estiu en què vaig haver de treballar d’altres coses perquè no tenia feina, ni diners. Abans de complir els 30 estava molt malament perquè no sabia què volia fer en la vida, veia que la gent del meu entorn estava escalant i jo em sentia estancada en tot. Però vaig complir els 30 i em va arribar ‘Valeria’, així que d’alguna manera estic creixent amb ella.

En canvi el Maxi no ho haurà viscut igual, perquè no ha parat de treballar. 

Maxi Iglesias: Però hi pot haver molts motius que et facin replantejar les coses als 30. Jo als 29 estava treballant a l’Argentina, just quan vaig acabar la primera temporada de la sèrie. Per a mi també va ser un període per estar molt amb mi mateix, d’aprenentatge, de mirar el viscut i cap a on anava, en cas d’entendre i col·locar coses... Més que crisi, que potser és un paraula amb una connotació negativa, són punts d’inflexió que anem tenint en la vida. Replantejar-te coses o adonar-te d’una cosa en què potser abans no havies caigut o a què t’havies enfrontat d’una altra manera, com els passa als personatges. Al final és un bagatge i les eines que aconsegueixes als 30 o els 31 són diferents, i això és a la segona temporada de ‘Valeria’.

¿Quines eines? 

Maxi Iglesias: Des del meu punt de vista, una eina molt poderosa és que les quatre amigues juntes són com un tret, una piconadora que a la primera temporada estava començant a rodar i ara deixen el ciment ben pla. Totes juntes són una arma de destrucció massiva i això està aconseguit gràcies a la maduresa que vas obtenint. El personatge de la Valeria és supervalent per envoltar-se d’elles i, en conjunt, aconsegueixen aclarir i trobar coses gràcies als diàlegs que tenen juntes.

El seu personatge, el Víctor, no està tan acompanyat. 

Maxi Iglesias: El Víctor, el pobre, no està tan acompanyat, però també es nodreix de la Lola [Silma López]. Al primer capítol de la segona temporada tenen una conversa que vaig disfrutar moltíssim, al Retiro. Era la primera vegada que rodava al parc i em va semblar un privilegi, perquè és un dels llocs emblemàtics de Madrid. M’agafo molt a aquesta escena per veure el recolzament que pot tenir un home no només en els seus col·legues, una cosa que no veiem amb el Víctor, sinó en aquesta amiga superpotent, assenyada i molt pràctica.

Diana Gómez: I que diu molt la veritat. Allò bo que tenen les amigues a ‘Valeria’ és que són sinceres, que diuen la veritat, tot i que tu vulguis escoltar una altra cosa. Et diuen el que t’han de dir, i aquestes trobades serveixen perquè el personatge creixi.

En la primera temporada el Víctor era l’home perfecte, però ara comencem a veure-li algunes pegues com, per exemple, la gelosia. 

Maxi Iglesias: Treballant amb la Diana buscàvem molt el que ja era al guió, però també hi havia moltes cosetes que, per temps, era impossible que cabessin en capítols de 40 o 50 minuts, però nosaltres ho teníem allà. Hi havia moltes coses que comentàvem que potser no eren al guió, però, per afegir-li capes, ens venien genial, per exemple, aquesta gelosia per dir que els homes també patim, que tenim inseguretats. I això no l’ha de fer menys atractiu, sinó al contrari. Per a mi tot el que és veritat és atractiu, perquè no es vol tapar ni es pretén no donar-li visibilitat.

Diana Gómez: El que és vulnerable també és atractiu.

Maxi, ¿està cansat de fer de galant? 

Maxi Iglesias: No, crec que hi ha coses que es poden explicar de moltes maneres. L’altre dia llegia una entrevista d’un company actor que deia que només l’agafen per fer de policia. ¡Però és que hi ha molts tipus de policies! Jo no puc desatendre el físic que tinc i el que això genera o pot reclamar o el que pots ajudar a visibilitzar. Estic molt centrat i soc molt pesat que el que visualitzi de la meva imatge ha de ser una cosa que passi realment en la societat. De manera que pot haver molts Víctor en què, aparentment, la pinta, el vestuari, l’àmbit laboral en el qual es troba pot ser de triomfador, d’home que està còmode en la societat, però que després, d’altra banda, troba altres faltes, altres carències o necessita altres coses. En aquesta segona temporada he trobat una oportunitat per fer això, amb diàlegs i mirades, que no vaig tenir tant a la primera. Així que no estic gens cansat d’interpretar galants, si aquests tenen problemes diferents uns dels altres o, tot i que siguin els mateixos, van acompanyats d’altres elements i situacions.

Aquesta segona temporada inclou una seqüència musical en què també participa la Diana. ¿Li va encantar o el va espantar quan la hi van proposar? 

Diana Gómez: ¡Em va encantar! Quan era petita volia ser actriu de musical, era el somni de la meva vida. Hi va haver un moment en què es dubtava que la Valeria ballés, perquè, malgrat ser un somieig, ella és molt maldestra i podia no adir-se gaire amb el personatge. Però justament perquè es tracta d’un somieig vaig lluitar perquè ballés... ¡i al final vaig guanyar! Així que estic molt contenta. M’ho vaig passar molt bé, espero que la gent ho disfruti. En aquesta escena no puc ser objectiva, jo hauria fet més.

¿A vostè, Maxi, també li hauria agradat tenir una escena musical? 

Maxi Iglesias: M’hauria encantat pertànyer a aquest somieig de la Valeria. A més és un pla seqüència, que em tornen boig. I si a sobre hi ha ball, música... ¡M’encanten aquests reptes!

Diana Gómez: Crec que vam fer 12 o 13 preses i al final es van quedar amb l’última. Així que l’equip va estar treballant molt.

El sexe és un altre dels grans temes de ‘Valeria’. Però la sèrie continua sense mitificar-lo, sinó que el planteja d’una forma molt natural, amb els seus moments bons i dolents. Es parla fins i tot de masturbació femenina i del Satisfyer... 

Diana Gómez: Per a mi això és també el que pot atraure l’espectador, perquè ja estem una mica cansats que tot sigui perfecte. En una sèrie que explica els problemes des d’un punt de vista real i natural, el sexe n’és un més. I m’encanta que tan de moda que està el Satisfyer aparegui en aquesta segona temporada i que la Valeria entri en el joc. ¡Estic molt a favor de les joguines sexuals i que es mostrin en pantalla! A més, els pots utilitzar tu sola o acompanyada... 

Maxi Iglesias: M’encanta aquesta escena en particular, que es veu d’una manera natural i sense donar-li més importància.

Notícies relacionades

‘MasterChef’: no n’aprenem

Alarma a ‘El hormiguero’ pel que diu Sánchez

Diana Gómez: Crec que quan abordes el tabú donant-li molta importància el final es desvirtua una mica. Està bé poder parlar-ho i comentar-ho obertament.

Maxi Iglesias: I que, com a homes, és important que entenguem que la dona pot trobar plaer sense nosaltres.