La crítica de Monegal: Isabel Pantoja es rendeix als seus botxins

M’estranya que els serveis de caracterització i attrezzo no l’hagin tret amb un vestit que en lloc de lluentons portés clavats dues dotzenes de ganivets. Aquella nit d’estrena, li va preguntar Risto Mejide: «Escolta, Isabel, ¿tu creus que el talent s’hereta?». I ella va contestar: «No, de cap manera». ¡Ah! Això alguns analistes ho han considerat un enverinat souvenir contra el seu fill Kiko. Si és així, com a perdigonada la trobo fins i tot fluixeta.

Aquest concurs en el qual ara ella fa de jurat té una particularitat mai vista: «¿Quant val la teva veu? Per primera vegada en un ‘talent show’ et posem preu», ens deien amb grandiloqüència. I, efectivament, anaven sortint els concursants a actuar i a mesura que cantaven s’anava produint una subhasta monetària posant-li preu al seu art, com si en lloc de ser en un escenari musical fossin a la sala de les escurabutxaques d’un casino. ¡Ah! Quina metàfora els ha sortit.

Negoci sense escrúpols

Notícies relacionades

La comunicació amb els fills

L'editorial d'Elisabet Cortiles a 'El segon cafè': Lluitadors invisibles

Isabel Pantoja allà posada era en efecte la síntesi d’aquest sistema del negoci sense escrúpols. «El que no té preu és que no val res», deia aquell banquer mallorquí que va finançar el cop del franquisme. Molt necessitada ha d’estar Isabel Pantoja, per fer el cor fort, abaixar el cap i tornar al sarau televisiu que ha sigut el seu botxí. Tot i que potser tingui un contracte firmat i, davant tan fabulosa quantitat –aquest és l’avantatge de Tele 5–, l’ànima se subsumeix.

El 1793, quan Maria Antonieta va pujar al cadafal per ser guillotinada, va ensopegar i va trepitjar sense voler el botxí. Diuen que va exclamar: «Perdó, senyor, no ho he fet a propòsit». ¡Ah! Allò de Maria Antonieta no era submissió cap al seu botxí. Era, simplement, educació exquisida.