El xou Rahola & Sardà, sense públic

Però ni així. Van ser l’última opció, amb quota de pantalla baixíssima, superats àmpliament a Espanya per La Sexta-Al rojo vivo, i a Catalunya també per La Sexta i per TV-3 que va arribar a cotes magnífiques. ¡Ah! Aquesta maniobra d’enfrontar dos gladiadors per donar color, excitació i llampecs de baralla quinqui a la nit electoral, és un recurs difícil d’encaixar a una televisió pública.

A les proves em remeto. Més que interès el que han aconseguit és rebuig. Xabier Fortes es va haver d’estar preguntant tota la nit què pintava ell allà, de peu, entre els dos púgils, intentant inútilment donar l’aparença que aquest programa especial de TVE-1 era un seguiment periodístic de la jornada electoral. I clar, poc periodisme hi cap a una base dissenyada com un ring.

Notícies relacionades

Sandra Barneda

L’ascensor i el temps

No és que Rahola & Sardà ho fessin malament en els seus respectius papers d’activistes. Es van llançar moltes invectives, van defensar amb vistós ardor –com ferotges soldadets– la trinxera ideològica a què serveixen. Però potser el problema és que aquella nit la ciutadania buscava anàlisi periodística i no el combat típic que veiem habitualment a la tele, a tantes tertúlies, entre trabucaires alineats en exèrcits diferents. Han intentat muntar un espectacle però no han aconseguit atraure el públic. O sigui, disseny fallit. I el més tremend per a TVE: està perdent, any rere any, la qualitat que abans tenia: ser la cadena de referència informativa.

A casa el que més ens va agradar van ser les pinzellades que de tant en tant podia anar incrustant Bernat Dedéu, durant les petites treves que es donaven els dos combatents protagonistes. Dedéu és una criatura interessantíssima. Probablement és més independentista que cap d’aquests de la colla pessigolla que tant pul·lulen. Però ara manté un agut esperit crític que posa dels nervis apòstols, sacerdotesses i escolanets. En un moment donat, quan l’escrutini ja anava pel 50% i el resultat estava clar, va advertir a qui encara mantenia que ERC i Junts no se suporten: «Continuaran sense suportar-se però es repartiran càrrecs, sous, cadires... ¡Això és sucosíssim!». Efectivament. ¡Els teus, els meus, el repartiment de càrrecs als xiringuitos!