L’eco dels missatges dels papes a Catalunya

La Catalunya que va rebre per primera vegada un papa el 1982, amb Joan Pau II, té poc a veure amb la que aquesta setmana ha acollit Lleó XIV, ni tampoc amb la que ho va fer el 2010 amb Benet XVI. Els tres pontífexs que han passat per Barcelona en els últims 45 anys s’han trobat amb contextos polítics, socials i culturals diferents entre si: "Cada visita va reflectir els desafiaments que l’Església percebia en la societat del seu temps", explica a EL PERIÓDICO Camil Ungureanu, doctor en Filosofia Política de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

El 1982, en plena Transició, la preocupació principal dels catalans era l’"encaix de l’Església en la nova democràcia espanyola", mentre que el 2010 el focus estava a respondre a l’"avenç de la secularització i als debats sobre família, educació i valors" que havien sorgit en l’etapa més reformista de José Luis Rodríguez Zapatero. En aquesta última visita, el context ha estat marcat per la "polarització social, la migració, la salut mental i la necessitat d’afrontar els abusos sexuals eclesials", comenta Ungureanu.

El politòleg afirma que Lleó XIV ha resultat "incòmode per als polítics convencionals". Els dos grups de l’hemicicle han mirat de treure rèdit del missatge que va pronunciar el Papa des del faristol del Congrés, agafant-se al que més afavoria el seu postulat polític, ja sigui el suport a l’acollida d’immigrants o bé el rebuig de l’avortament i l’eutanàsia.

L’historiador i teòleg Joan Ferrer recorda que el pontificat utilitza l’Evangeli per transmetre un missatge, i que aquest s’adapta a cada moment de la història, modulant-se als nous temps, sense renunciar a la continuïtat dels valors bàsics de l’Església. "L’Evangeli és una paraula escrita fa 2.000 anys, però per als creients és un mirall que reflecteix la seva fe; és un missatge que ve de Déu, que és etern i que s’ha d’encarnar en cada moment històric", explica el doctor en Filologia Semítica i expert en textos bíblics, després de repassar les homilies pronunciades per Lleó XIV.

L’evolució dels discursos dels tres patates a Catalunya respon més als canvis en la relació de la societat amb l’Església que a transformacions estructurals de la doctrina eclesiàstica. Joan Pau II es va dirigir a una societat que començava a consolidar la democràcia i l’Església buscava distanciar-se del franquisme, explica Diego Sola, historiador de la Universitat de Barcelona (UB) i autor d’Història dels papes.

Temps agitats

La missió de Karol Józef Wojtyła era traslladar a la societat la separació entre catolicisme i règim de Franco, una "paradoxa" necessària per encaixar en una societat que caminava cap a la modernitat. La visita, gairebé 30 anys després, de Joseph Ratzinger es va donar davant una ciutadania ja plenament democràtica i amb una forta polarització entre política i religió, motivada en part per l’etapa reformista de Zapatero. I és que el mateix any en què Benet XVI va aterrar a Barcelona (2010) s’havia legalitzat l’avortament al Congrés i, només cinc anys abans, el matrimoni homosexual. Eren temps de grans mobilitzacions a favor i en contra dels avanços democràtics.

"Hi havia una reacció social més intensa i més rebuig cap als postulats de l’Església", comenta Víctor Albert Blanco, sociòleg de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ratzinger va entonar un discurs que reivindicava la identitat cristiana d’Europa per contrarestar la desafecció religiosa. La presència d’aquest Papa va despertar la Barcelona més anticlerical i laica: més de 10.000 persones, agrupades a la plataforma Jo no t’espero, van organitzar mobilitzacions durant els actes del Pontífex sota consignes crítiques amb l’Església i en favor de les dones "pecadores", com es feien dir.

No obstant, la fotografia que va quedar gravada en la memòria col·lectiva d’aquella visita no va ser la de les protestes al carrer, sinó la de quatre monges netejant l’altar després de la cerimònia papal a la Sagrada Família. Una imatge que es va convertir en un símbol dels debats sobre el paper de la dona a l’Església.

Les dades continuen mostrant una tendència creixent cap a la secularització, especialment entre les generacions més joves, com queda reflectit en les dades de l’informe Laïcitat en xifres, de la Fundació Ferrer i Guàrdia, basat en dades del CIS, l’INE i el Ministeri d’Educació. "En un context d’evident avenç cap a la secularització hi ha una aposta clara per continuar la línia oberta pel papa Francesc, posant l’accent en qüestions socials i deixant en un segon pla les qüestions estrictament morals, tot i que aquestes continuen presents en la doctrina", assenyala Blanco.

Un altre dels aspectes que més ha canviat en la societat espanyola és que la secularització ha avançat al temps que ho ha fet la diversificació religiosa, amb la presència d’altres branques i de la proliferació d’altres espiritualitats. "El viatge constitueix un missatge d’afirmació d’un poder i una hegemonia que l’Església havia tingut històricament i que avui ja no té en la mateixa mesura; és una manera de recordar la seva presència i de renovar la seva visibilitat", diu Martín.

El paper dels governs

Notícies relacionades

Sumar es desintegra i el PSOE tremola

Feijóo assumeix el final de Sánchez i promet "neteja" si governa

Zapatero va rebutjar acudir a la missa per preservar l’aconfessionalitat de l’Estat, una imatge molt diferent de la viscuda dimecres passat, quan en la benedicció de la torre de Jesús i la missa posterior hi van acudir els Reis i la plana major de la política espanyola, encapçalada pel president del Govern, Pedro Sánchez, també del PSOE. "El discurs més social de l’Església ha afavorit un reposicionament dels sectors de l’esquerra", exposa el sociòleg Martín. L’aplaudiment de set minuts després de les paraules del primer Papa que va pujar al faristol del Congrés per oferir un discurs ho corrobora, malgrat que des d’aquest altaveu va enviar el següent missatge: "Tota vida ha de ser reconeguda i custodiada des de la seva concepció fins al seu ocàs natural, en cada circumstància de la seva existència".

Els tres papes es van expressar en català en els seus viatges a Barcelona, però Lleó XIV ha mostrat una "sensibilitat especial" per la llengua catalana, una cosa que no pot deslligar-se de la polèmica generada al saber-se que en un inici no contemplava utilitzar-lo en la benedicció de la torre de Jesús. Això també és un gest polític: "Després de la dictadura, el catalanisme es reivindica també des del catolicisme; l’Església l’utilitza també per reforçar la identitat nacional", acaba assenyalant el sociòleg.