«Estic experimentant la màgia del començament»

¿Contenta amb aquests reptes? 

Sí, molt. Són dos registres diferents. El del programa de TV-3 és un registre en què em sento més còmoda; és més humà, de buscar històries...

I d’escoltar. Una cosa que li encanta i fa molt bien.

En vaig aprendre a Parlar per parlar, que va ser com un màster. Però he descobert que també m’agrada fer-ho en el registre més polític. Escoltar, preguntar i repreguntar. A més, quan estàs en un mitjà públic, tens la sensació que tu representes qui et veu o t’escolta. 

Aquest any,  a TV-3 han canviat Els meus pares, amb famosos, per TV-3 han canviat Els meus pares, amb famososEls meus fills

No, perquè són històries anònimes, però en què hi ha hagut vivències extraordinàries i, de vegades, traumàtiques. I es veu com els vincles entre pares i fills poden ajudar a superar-les. Es fan més forts. Ens venia de gust investigar aquesta mena d’històries. Com la d’Ousman Omar, que va creuar tot l’Àfrica, va arribar a Catalunya, una família el va adoptar i ara en té dues. I ha estudiat dues carreres. Gent que pot viure una vida plena d’obstacles i superar-los.

¿Quina història la va impactar més?

La d’Àlex Roca, que té una paràlisi cerebral. És un exemple de lluita, de superació. Aquest programa m’ha ensenyat molt. Surto d’aquestes entrevistes sent millor persona.

Ser pare no és fàcil. I si a sobre sorgeixen imprevistos... 

Com la mare a qui li va costar acceptar que la seva filla volgués ser monja. Deia: «Jo no volia això per a la meva filla, sinó que es casés i tingués fills». O el cas d’Antonio Pampliega, que va explicar que els seus pares van viure l’experiència traumàtica de tenir un fill segrestat per Al-Qaida tot un any.  El telespectador pot extreure una lliçó:  que de vegades ens queixem per coses sense importància, mentre que ells han tingut vides molt complicades.

I ara el seu programa de Ràdio 4, Cafè d’idees,

(Riu) La tele té un altre llenguatge completament diferent del de la ràdio. I és veritat que has de tenir cura del teu ‘look’, a banda que també estàs més lligada de mans perquè t’estan veient.  Davant de la càmera et sents molt despullada. I sí, fer tele mentre fas ràdio és un exercici molt interessant. Estic experimentat la màgia dels començament. La il·lusió de construir un llenguatge nou i un codi nou amb un equip nou. L’altre dia vam entrevistar Artur Mas i li vam donar en directe la notícia de la detenció de David Madí. Periodísticament hem tingut jornades que donen múscul. Múscul informatiu.

¿I li està resultant difícil? 

M’estic adaptant al doble llenguatge, al radiofònic, que és el que tinc més per la mà per la meva experiència, i al televisiu, al qual no pots renunciar. Tot i que crec que he de controlar la mirada d’estranyesa. Però, en el fons, l’instrument i l’objectiu són els mateixos: no deixar de qüestionar mai. I no deixar que el polític vingui al plató a llegir-te la consigna del dia. Els periodistes tenim l’oportunitat de qüestionar el poder i els polítics. Res més noble.

Hi va haver alguna queixa perquè hagués entrevistat Carles Puigdemont.

És un personatge d’actualitat, que influeix en la política del nostre país i és un parlamentari europeu. Per tant, crec que és una persona que s’ha d’escoltar, independentment de si hi estàs d’acord o no. No tinc cap dubte que a la tele pública se l’havia d’entrevistar.

¿Vostès acullen el telespectador descontent amb TV-3?

No, en absolut. Podem compartir telespectadors. Entre altres coses, perquè compartim franja horària amb Lídia Heredia i el seu equip i tenim molt en comú. Cafè d’idees busca un públic nou i el que fa zàping. Hi ha un públic per a tothom. 

¿Pressionen molt les audiències?

El nostre director de Sant Cugat diu que de moment no fa falta que les mirem. Perquè, és clar, són pobres.  Però cal observar la tendència:  Que cada dia hi hagi un pic una mica més alt.  A més, és la tele pública. És La 2. No tindrà grans audiències, però a mi em sembla molt interessant que TVE aposti per una programació en català. Feia molt que no hi havia tantes hores dedicades a una programació feta a Catalunya i encara menys en el nostre idioma. Per tant, donem-li un marge de credibilitat, de confiança. Que el projecte es pugui consolidar. Però la manera de treballar no és tan diferent si tens un 1% d’audiència que un 14%. Hi ha una cosa vocacional que fa que facis la feina de la mateixa manera. Perquè m’agrada molt.

A sobre li han regalat un quart d’hora de magazín.

(Riu) Et confessaré que quan dissenyaven el programa, pensava que seria informatiu durant les dues hores. I un bon amic, Carles Peña, que em coneix molt, em va dir: «Tu necessites tenir els teus 15 minuts de magazín». I em va agradar molt que m’ho digués, perquè té tota la raó. Jo puc parlar de política, però dona’m els meus 15 minuts de cultura: cine, teatre, futbol, llibres... És el que em dona tot l’esperit: la cultura... I en aquests temps de Covid cal recolzar-la molt.

Notícies relacionades

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

Elna tremola davant l’arribada d’‘indepes’ amb autocar

No li pregunto per més projectes, perquè crec que ja en té prou.

Em deixo portar. També faig un podcast amb la plataforma Podimo, anomenat Conversaciones empoderades de Marie Claire. Cada setmana gravo una entrevista. Des d’Ana Torroja a  Nadia Calviño. Però Cafè d’idees m’ocupa gairebé tot el dia, i el poc temps que em queda em dedico a fer deures amb els meus fills, perquè m’agrada estar amb ells.