«¡Intenten tapar el Sol amb la mà!»

Davant la notícia del dia, la inhabilitació del president Quim Torra, TV-3 va aixecar tota la programació prevista per a aquella nit i va encarregar a Xavier Graset un ‘Especial inhabilitació’ que es va prolongar fins a la matinada. És una decisió encertada. Si inhabiliten el president de la Generalitat de Catalunya, ¿qui farà un especial sobre l’assumpte? ¿La Televisió d’Andalusia? Analitzem una mica com s’ha omplert aquest especial, quins ingredients ha seleccionat TV3 per transmetre’ls a la ciutadania. Graset va connectar amb el catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo, des de Sevilla, i amb el magistrat emèrit del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín, des de Madrid, i tots dos coincidien que aquesta sentència és discutible. A la taula del plató, l’advocat penalista Marc Molins discrepava d’ells i advertia que «la sentència està raonada i és correcta». De manera que la inhabilitació de Torra concita debat tècnic, com a mínim.

Però anem al plat fort de la sessió, l’entrevista amb Gonzalo Boye. ¡Ah! L’estratègia de donar pista televisiva a un advocat defensor sempre dona uns resultats formidables. Això TV3 ho feia molt quan creixia el festival de missals de la Pujol’s family: posaven les càmeres al servei dels seus lletrats defensors i dibuixaven un perfil de família que era una veritable hagiografia. La intervenció de Boye ha sigut per disfrutar molt. És un lletrat singular. Sap treballar bé la ironia. Combina la defensa del seu client amb la mordacitat sobre els que l’acusen. Maneja la metàfora amb veritable mestria. Té, a més, aquest plus del seu accent ‘viñamarino’, aquesta tonalitat tan sonora de la zona de Valparaíso, amb la qual cosa remata la fonètica amb gràcia.

Disfrutava Graset a l’escoltar-lo dir dels que han dictat sentència: «¡Intenten tapar el Sol amb la mà!». I continuava disfrutant quan va dir que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya «sembla un circ pobre. Un senyor al matí ven entrades i a la tarda fa de trapezista». També va ser curiós el dibuix que va fer de la justícia: «Hi ha un dret per a les minories nacionals i un altre per a la metròpoli». En aquell instant a casa vam recordar Paco Martínez Soria a La ciudad no es para mí. ¡Ah! La felicitat d’un advocat defensor és que a la TV li donin barra lliure. Si ningú li porta la contrària, hi ha comoditat argumentativa. Llavors el relat adquireix cotes artístiques.