nous projectes

Sergi Mas: «Els podcast són el Netflix de l'àudio»

El periodista i presentador està al capdavant del podcast dels relats d'estiu d'EL PERIÓDICO

Per a la nova temporada, prepara una tertúlia televisiva de l'Espanyol gravada en un teatre amb públic

mdedios54197299 barcelona  21 07 2020 el periodista sergi mas  que pone el a200722091128

mdedios54197299 barcelona 21 07 2020 el periodista sergi mas que pone el a200722091128 / FERRAN SENDRA

5
Es llegeix en minuts
Marisa de Dios
Marisa de Dios

Periodista

Especialista en sèries i programes de televisió

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Als seus 55 anys i amb una llarga carrera en la ràdio (‘Força Barça, ‘Arús con leche’) i televisió (‘Polònia’, ‘El hormiguero’, ‘La cosa nostra’, ‘Tips’, ‘Programa inesperat’), Sergi Mas fa temps que està immers de ple en el món dels podcasts. Després del que va obrir per a ‘Cinqüenters’, el seu programa a Ràdio Estel al qual tornarà el pròxim setembre, en va dedicar un altre a una de les seves grans passions, els cromos de futbol, i ara és la veu principal dels relats del ‘Quadern de l’estiu’ d’EL PERIÓDICO.

Està de vacances de la ràdio, però la seva veu torna a sonar, ara llegint els relats de l’estiu per als lectors del diari en la web.

No només cal llegir-los, sinó també interpretar-los. És un treball d’equip que estic coordinant i amb el qual estic molt content. Jo llegeixo el guió diverses vegades i reparteixo veus. Perquè ho podria fer sol i posar-hi les músiques, però, com que cada conte és diferent, si n’hi ha un en el qual una noia parla en primera persona, queda millor que ho faci una dona. No és que no tingui credibilitat si ho faig jo, però entra millor. Mercè Torrents i Javier Giménez graven la seva part en estudis professionals i me’ls envien en una bona qualitat de so.

Fa temps que està immers de ple en el món dels podcast. 

Als EUA, el podcast està molt estès, però aquí les coses sempre arriben set o vuit anys més tard. I a mi és un món que sempre m’ha agradat. A més, és supercòmode: te’ls baixes, són gratis, es descarreguen ràpid, i si no te’ls baixes fins i tot et pots apuntar a una subscripció i t’arriben cada dia. Vas a córrer a les vuit del matí, et poses els cascos i ho escoltes. I si, com jo, no fas esport, t’ho poses en el sistema de ràdio del cotxe o ho escoltes al metro, i tracten del contingut que tu vols, perquè són molt selectius. Ara que tenim tanta sobreinformació, tots volem seleccionar molt el que volem escoltar. ¡Com si vols escoltar un podcast de plàtans!

Vostè no fa podcasts de plàtans, però, sí, de cromos de futbol.

A mi m’apassionen moltes coses i una són els cromos de futbol. També tinc el de ‘Cinqüenters’, perquè ara tots els programes de ràdio tenen el seu, és la ràdio a la carta. N’hi ha de tot tipus. Hi ha televisió porqueria, que és un terme molt instaurat, però no hi ha podcasts porqueria. Els podcasts són ara el Netflix de la ràdio i de l’àudio, però amb una particularitat: són gratuïts.

El seu últim projecte televisiu, ‘Programa inesperat’,

Vaig estar dos anys en La 2, en el circuit català, amb un programa que crec que és el millor que hagi fet, i mira que fa anys que estic en això. Però és que un percentatge molt alt del programa era improvisat. Jo sol sabia el convidat i tenia col·laboradors. Era sortir al plató i disfutar. Vaig arribar a demanar no saber ni el convidat. Em vaig posar tan pesat, que ho vam fer així en l’últim programa de la primera temporada. Vaig sortir i vaig dir: «Amb tots vosaltres... ¡el convidat!». I va entrar el Mag Lari, que va ser el que va acabar fent-me l’entrevista a mi.

¿No li va semblar poc?

Hi ha vegades que un es creu que els programes són eterns, i no és així. ¿I per què no dura més? Perquè els programes no duren tota la vida. Menys ‘Saber y ganar’, tots tenen un principi i un final.

Suposo que l’experiència és un grau a l’hora de llançar-se sense xarxa a improvisar en un programa.

Una de les millors escoles és retransmetre partits de futbol. Jo n’he fet molts al llarg de la meva vida i, des que es mou la pilota, no saps el que passarà, improvises sobre la marxa i vas comunicant coses que passen al camp en funció dels teus coneixements. Perquè a mi el que m’agrada és explicar coses que no són de futbol en un partit de futbol. M’apassiona la història i, si estic retransmetent un partit a Granada, explico que en aquest camp abans hi havia unes muralles o pregunto qui recorda qui era el fill de Boabdil. Això m’encanta.

La gent encara el recorda per la seva interpretació de Montilla a ‘Polònia’

Tot i que he fet altres programes en la ràdio i la televisió, hi ha personatges que marquen molt. A ‘Polònia’ vaig estar-hi només quatre anys, els de Montilla, per la semblança claríssima que hi havia. Només necessitava una mica de maquillatge, les ulleres, i ja estava. Després d’aquest temps vaig dir que me n’anava, perquè allà hi havia actors i actrius molt bons i jo no soc actor.

¿Continua pensant que en la tele d’avui dia hi ha molt postureig?

Sí, estem més pendents de la formes que del contingut. A mi no m’apassiona que aquesta moda per l’estètica i la imatge que es dona en les cadenes generalistes sigui una preferència dels gustos de la gent. A la meva filla, de 16 anys, ‘La casa fuerte’ li encanta, perquè diu que l’entreté. Ja ho deia Sardà: «una cosa és entretenir, i una altra, l’interès». A mi ‘Sálvame’ no m’interessa, però m’entreté durant una estona. Alguna cosa deuen tenir programes com aquests quan tanta gent els segueix i són líders. Hi ha un menyspreu pel gènere televisiu, però cal tenir en compte que és molt difícil fer televisió d’entreteniment. I ‘Sálvame’ ho fa molt bé. I si no t’agrada, no ho vegis, posa National Geographic.

¿Per què no torna a la tele?

M’encantaria, tinc popostes. Però, a mesura que et fas gran, vas seleccionant molt. Tornaria amb un programa propi o amb una col·laboració que m’apassionés. Al setembre, si no passa res, faré un programa de l’Espanyol, una tertúlia que he proposat que es faci en un teatre amb públic. No té res que veure una tertúlia realitzada en el silenci d’un plató i fer-la en un teatre. Una altra cosa és que hi pugui haver públic d’aquí a dos mesos, veient com va això de la Covid. Veurem què passa. Sens dubte jo prefereixo un teatre i per Youtube.

Notícies relacionades

Pensava que preferiria no parlar de futbol amb el descens de l’Espanyol...

És clar que sap greu. T’afecta perquè t’agraden aquests colors, però puc fer un programa de l’Espanyol desdramatitzant el club. Si es poden fer bromes de política i de religió, ¿per què no del futbol? Hem avançat, però encara ens falten alguns graus per continuar desdramatitzant el futbol, per continuar prenent-lo encara més de broma.