Tapaboca amb cremallera: calla i menja

Notícies relacionades

Elna tremola davant l’arribada d’‘indepes’ amb autocar

Eleccions a Euskadi: dama de 90 anys i no se’n perd ni una

27.118, aquest és el nombre de morts, fins ara, que la pandèmia ha causat a Espanya. D’aquests, molts milers se n’han anat amb el desemparament i la solitud més absoluts, com si fossin fulles seques que s’emporta el vent. I no eren fulles. Eren persones. Amb fills, nets, famílies, de les quals no han pogut acomiadar-se ni en la seva hora de la mort. En el reportatge documental ‘En primera línea’ (A-3 TV) ha sortit un cap del cos de bombers –era de Madrid, però podia haver sigut de qualsevol altre municipi– i s’ha trencat davant les càmeres recordant la feina que ha hagut de fer, a residències de gent gran fonamentalment: «Arribaves i et deien: a l’habitació 203 hi ha el Luciano. Recollíem persones que feia dos dies, quatre dies, sis dies, que eren morts. Jo intentava tapar-los amb un llençol. Però et fixes en detalls. Detalls que et recorden els teus pares, els teus avis...  La gent que està a casa confinada veu la televisió i allà no es veuen víctimes, no es veuen morts, només es veuen xifres. Jo no he vist xifres, jo he vist els morts. M’ha costat relativitzar tot això».

Llaços i flors negres

Llaços i flors negres han col·locat les teles a les seves pantalles. I al Parlament, en lloc de contrició i vergonya per tots els morts condemnats a anar-se’n com les fulles seques que s’emporta el vent, veig polítics que s’enfanguen en l’insult («és molt més digne ser un burro de Troia que ser una marquesa» (...) «¡Vostè és fill d’un terrorista!»). Només van a la seva guerra. Això tampoc ho oblidarem.