Duel d'inspectores ('La casa de papel')

Sessió Netflix. La casa de papel, quarta temporada, d’una tacada. Vuit capítols. No faré cap espòiler, no es preocupin. Impressions personals. Pinzellades. Testifico que al meu canari flauta Papitu, fan d’aquesta sèrie, cada vegada li interessa menys la casuística del robatori per si mateix. Hi coincideixo. Els esforços per fondre l’or del Banc d’Espanya comencen a ser interactius. Algun diàleg entre la banda és pintoresc, això sí. «Tokio és un Maserati. I ningú es deixa un Maserati al carrer, amb les portes obertes i les claus posades»,diu Denver a Río. És una metàfora automobilística una mica poligonera, però té el seu punt.

A nosaltres el que més ens ha subjugat d’aquesta quarta temporada és l’interrogatori que la inspectora Alicia (Najwa Nimri) fa sobre Lisboa (Itziar Ituño). En un cara a cara substanciós i profund.  Molt ben treballat pels guionistes i molt intensament interpretat per les dues actrius. En realitat s’interroguen mútuament. Totes dues són inspectores de policia. És una batalla en la qual es busquen l’ànima. Es burxen en la consciència. Cap de les dues triomfa. Pot semblar que Lisboa és la que llança els dards més terribles («A tu no t’importa que et diguin torturadora als mitjans, però al teu marit, que és una bona persona, sí») però la veritat és que totes dues en surten derrotades. Molt ferides.

En aquesta quarta entrega hi ha un episodi aparentment surrealista: quan rememoren el casament de Berlín. Succeeix en un monestir. Apareix una coreografia de monjos cantant Ti amo d’Umberto Tozzi, en actitud gregoriana, i també el Centro Di Gravità Permanente, de Franco Battiato. Moment heterodox, però enormement disfrutable. Celebro les seleccions musicals que ens col·loquen. En un altre passatge rescaten l’Amado mío que Rita Hayworth cantava a Gilda. ¡Ah! Ens han entendrit. Tots volíem ser Glenn Ford quan vam veure la pel·lícula.

Notícies relacionades

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

Elna tremola davant l’arribada d’‘indepes’ amb autocar

Netflix i les altres plataformes audiovisuals saben a l’instant no només quanta gent veu una sèrie, sinó quanta l’abandona al segon o tercer capítol. És una dada que no solen facilitar gairebé mai. Al telehipòdrom  de la celtibèria xou, amb les sèries passen coses estranyíssimes. A TVE-1 emeten ara Killing Eve. És excel·lent. Per llepar-se els dits (la tenen sencera a HBO). No obstant concita audiències mínimes.