'Spécialité espagnole' a la 'Catalunya nord'

Visions de les cadenes públiques sobre l’aplec de Perpinyà. La mirada del Telediario (TVE-1) va ressaltar: «Una vegada més s’ha evidenciat la divisió de l’independentisme»; i ho van argumentar: «Puigdemont va dir que s’ha de preparar la lluita definitiva, però ni una paraula sobre la taula de diàleg, cosa que va xocar amb el vídeo de Junqueras a favor del diàleg i que no va agradar a la multitud» i ens van posar els xiulets que part de la multitud va dedicar a Junqueras. És correcta aquesta analítica argumentativa. I més escoltant també la intervenció de la senyora Ponsatí (la taula de diàleg és una «enganyifa»). Divisió que a més va ser advertida l’endemà davant les càmeres pel polític Joan Mena (En Comú Podem): «El senyor Puigdemont sap que aquí l’única enganyifa.

A TV-3 ha passat el que és habitual. O sigui, en lloc de mirar i explicar, es van transformar en animadors de l’esdeveniment i van actuar com a cheerleaders. Divendres van dedicar la jornada a l’escalfament de motors perquè la cita de dissabte fos un èxit de públic. Es van instituir en una barreja perfecta de publicistes d’una determinada ideologia i guies turístics. Ha sigut curiós el plus que en aquesta ocasió han impulsat sobre la reinvenció del territori i la geografia política. Insistien que «¡Puigdemont, Ponsatí i Comin tornen a Catalunya!», o que ja estan en «¡Terres catalanes de la Catalunya nord!», introduint també el concepte que els qui hi acudien eren «Catalans de la Catalunya sud». Aquest tipus d’anhels geogràfics, sentimentalment molt legítims per a qui els somiï així, TV-3 els treballa com si fossin realitat i els repeteix una vegada i una altra perquè l’audiència ho assimili com si fos una autèntica i real categoria polític-admnistrativa.

Notícies relacionades

Història de la tele, història d’un país

Andreu Buenafuente torna a la feina després de l’aturada per baixa mèdica

De la mirada de les cadenes privades, ressaltem les Notícies d’A-3 TV. Van dedicar a l’esdeveniment aproximadament un minut. I d’aquest minut, gairebé la meitat va estar dedicat a la gràcia que els va fer que els participants fessin cua davant un xiringuito que venia xurros «spécialité espagnole».  O sigui, unes rialles. En discrepo molt. Sarcasmes sobre els impulsors d’aquests somiejos religiosos, i sobre els que d’aquests viuen, els que vulguin. Sobre els centenars de milers de persones de bona fe que s’ho han cregut, per la meva part cap broma. Per un mínim de respecte.